L’última cervesa de Proust | + Història

França sempre ha tingut una especial habilitat per comunicar la idea de ‘grandeur’ que insufla al seu orgull nacional. Ho vam poder veure la setmana passada, amb la posada en escena de la cimera europea celebrada al palau de Versalles. Aquest recinte colossal, que va ser la residència de Lluís XIV, és ara un dels llocs més visitats pels turistes. Però també s’utilitza per a grans esdeveniments polítics, i fins i tot s’ha fet servir de residència oficial durant les visites de dignataris estrangers. Entre aquests, dos predecessors de Putin al Kremlin: Mikhaïl Gorbatxov, que hi va ser el 1985, i Borís Ieltsin, que hi va dormir el 1992.

L’ús del patrimoni arquitectònic per reforçar el discurs polític és un exemple més de la importància que té per a la identitat francesa tot el que està relacionat amb la cultura. També passa amb la literatura, i tant el 2021 com aquest 2022 es pot comprovar amb la figura de Marcel Proust. Al juliol es va commemorar el 150è aniversari del seu naixement, i al novembre farà un segle de la seva mort. També va ser al 1922 quan va acabar d’escriure la seva famosa obra ‘A la recerca del temps perdut’.

Precisament, durant aquests dies se celebren a París unes jornades dedicades a la seva obra, imprescindible per entendre la narrativa europea dels últims 100 anys. Per això hi ha ‘proustians’ a tot arreu. De fet, a partir d’avui i cada dilluns fins al 23 de maig, el Teatre Lliure de Barcelona ofereix una sèrie de recitals per revisitar els set volums que formen part d’‘A la recerca del temps perdut’, un monument de més de 4.000 pàgines que desperta tanta passió com odi. Sigui com sigui, per al comú dels mortals –perquè, no ens enganyem, la majoria no l’hem llegit– Proust és «el senyor de la magdalena». Una manera molt simplista de resumir una idea que apareix als seus llibres: com determinades sensacions i objectes ens transporten a èpoques pretèrites de la nostra vida. Tots ho hem experimentat alguna vegada. I encara s’utilitza en el món de la ficció. Acceptant córrer el risc de ser acusat de frívol, es pot recordar l’escena clau de la pel·lícula de Pixar ‘Ratatouille’, quan el crític gastronòmic prova el plat que li serveixen.

Aquesta cinta d’animació és un homenatge a la cuina francesa i el seu fundador: Auguste Escoffier (per això a la pel·lícula parlen d’Auguste Gusteau). Aquest xef, que va viure en l’època de Proust, va formar societat amb l’hoteler César Ritz. Junts van obrir molts establiments, com ara el famós Hotel Ritz de la plaça Vendôme de París, el 1898. L’escriptor va assistir a la festa d’inauguració i de seguida es va convertir en un assidu de l’establiment. Amb una salut delicada, deia que era l’únic lloc on el cuidaven com si fos a casa. S’explica que era capaç d’agafar una habitació només per unes hores perquè li servissin el sopar i no haver de ser al menjador amb els altres comensals.

Proust patia una asma severa des que era un nen, que se li va anar agreujant amb el pas dels anys. El 1922, el seu cos ja no va poder resistir l’esforç de voler acabar la seva obra. Al novembre, la bronquitis que patia va començar a agreujar els seus problemes respiratoris i era evident que no superaria la malaltia. Conscient que la seva vida arribava al final, va tenir un últim desig. Va fer cridar el seu xòfer perquè anés al Ritz a buscar una cervesa, perquè enlloc la tiraven com allà.

Diu la llegenda que va ser l’última cosa que va beure abans de morir, el 18 de novembre de 1922, quan tenia 51 anys. A partir d’aquest moment la seva literatura no va fer sinó guanyar adeptes i avui, un segle després, continua sent motiu de gaudi per molts que es pregunten si realment es pot retrobar el temps que s’ha perdut.

---

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

Una suite a l’Hotel Ritz

Marcel Proust era un hoste il·lustre de l’Hotel Ritz, i quan l’escriptor va morir, l’establiment va tenir l’habilitat de preservar la seva memòria. Actualment hi ha diversos espais de l’hotel que porten el seu nom, com ara una magnífica suite amb una decoració inspirada en aquella època i les lleixes de les estances plenes d’edicions de les seves obres.