Els mapes de la guerra a Ucraïna: ¿quant hi ha de realitat?

Max Roser, fundador del portal d’estadística Our World In Data, va afirmar la setmana passada en un tuit viral que «els equips de visualització de molts mitjans de comunicació han de replantejar-se» com fan els mapes sobre la guerra a Ucraïna. Roser assenyalava que capçaleres com ‘The New York Times’, ‘The Economist’ o ‘The Guardian’ afirmen en els seus plans que hi ha zones senceres sota control de l’Exèrcit, rus quan realment no és així.

Al tuit, amb més de 12.000 m’agrada i 4.000 compartits, Roser recomanava «una alternativa més precisa» que consistia a visualitzar l’avanç de les tropes enviades pel president rus, Vladímir Putin, a través de les carreteres per on haguessin passat. D’aquesta manera, en comptes d’acolorir àrees completes sobre el mapa com si estiguessin sota control rus, només s’haurien d’acolorir les infraestructures per on haguessin avançat.

«És un tema molt important per a nosaltres», va contestar Alex Selby-Boothroyd, de ‘The Economist’. «Hem discutit molt sobre això en els últims dies», va afegir. Davant els dubtes, ‘The New York Times’ adverteix als seus lectors: «La informació indica un patró general dels atacs i no s’hauria de considerar exhaustiva». «No és un problema de visualització, sinó un problema de dades: no tenim informació més granular sobre el terreny», responia Kiko Llaneras, d’‘El País’. 

¿Avanç de tropes o zona controlada?

La manera que tenen de visualitzar els mapes es deu al fet que la font principal de la immensa majoria de mitjans és l’Institut d’Estudis per a la Guerra (ISW), un organisme que analitza els moviments des d’un punt de vista bèl·lic. L’ISW no va trigar a respondre. Davant les crítiques, la seva cap de gabinet, Jennifer Cafarella, va afirmar en un altre fil de Twitter que, des de la perspectiva de la seva organització, es tractava «més de la doctrina i la comprensió de la guerra de maniobres convencional que de dades o visualització».

«¿Els mapes han de mostrar només la infraestructura militar i les carreteres?», es preguntava Cafarella. «No, si el que es busca és entendre la guerra de maniobres tal com l’està lliurant Rússia», sostenia. «En la doctrina, ‘control’ no significa l’eliminació completa de la resistència en una àrea. Això significaria ‘netejar una zona’, va especificar.

La solució que han triat la majoria de capçaleres ha sigut rebatejar conceptes molt tècnics per d’altres de més comprensibles.

‘El Periódico’, per exemple, ha optat per «presència de l’exèrcit rus» o «zones ocupades», i evita «zones de control» o «conquerit», segons explica el seu especialista en cartografia, Francisco José Moya. ‘The New York Times’, per la seva banda, utilitza la terminologia «àrees ocupades», «avenç recent», «defensa ucraïnesa» i «pres pels russos».

La versió occidental de la història

L’ISW s’ha imposat com la font principal per il·lustrar els mapes de la guerra en la majoria de redaccions, tot i que es tracta d’una organització amb seu a Washington que reconeix que la seva missió és millorar la capacitat dels Estats Units «per executar operacions militars» i «aconseguir els objectius estratègics» del país.

De fet, els seus mapes no informen sobre les posicions de l’exèrcit ucraïnès per no perjudicar-lo. Només indiquen on es troben quan ho anuncia el mateix Govern de Volodímir Zelenski o en cas que es produeixin modificacions en la línia del front que suposin un retrocés de les tropes russes.

Sergio Maydeu, investigador associat del CIDOB, insisteix a tenir en compte que «ara mateix hi ha una guerra de relat [...]. Qui guanya, qui perd, qui avança, qui té dificultats per avançar. Això implica que cadascuna de les parts dona la informació que li interessa. I això també té afectacions en la construcció de mapes», alerta. 

Els mapes, adverteix Meydeu, «també són política» i poden, per exemple, afectar per força de cadascuna de les parts a l’hora d’encarar una negociació o accelerar la fugida de civils ucraïnesos, al creure que s’aproximen les tropes russes. «Per tant, sempre, prudència», conclou. 

Recopilació de fonts públiques 

La metodologia de l’ISW es basa en fonts primàries i secundàries obertes que, com indiquen els seus informes diaris, es poden consultar a Twitter, Facebook o els mateixos mitjans de comunicació i estan subjectes, d’acord amb la seva pàgina web, a una investigació exhaustiva i independent. 

«Per analitzar l’evolució militar i política d’una zona determinada, els analistes d’investigació d’ISW han de comprendre en la seva totalitat els sistemes de les forces enemigues i amigues. També han de comprendre la demografia de la població, el terreny físic, la política i la història d’aquesta zona», expliquen.

Cafarella defensa que porten a terme un «esforç diari de recopilació de fonts públiques» (accessibles en obert a internet) i comparen «constantment» les noves dades amb els disponibles al seu mapa «per determinar els canvis sobre el terreny» i modificar la seva «avaluació anterior», en cas que sigui necessari.

És a dir, que en ocasions han hagut de rectificar. Per això, «hi ha hagut alguns moments en què hi havia tropes russes en una zona que no estaven connectades amb cap altra», apunta Llaneras. I es pregunta: «¿Com han arribat fins allà? Sabem que són allà, però no podem connectar-lo amb cap altra zona perquè no sabem si han vingut pel nord o per l’est».

La importància de les fonts obertes

L’ISW és la font principal dels infògrafs de nombrosos diaris, però no l’única. La ‘BBC’ publica el mapa que actualitzen cada dia citant com a única font l’ISW, mentre que ‘The Guardian’ complementa la informació de l’institut nord-americà amb les actualitzacions de la consultora Rochan. Una altra font són les notícies d’agències que reporten bombardejos des del terreny.

‘The New York Times’ contrasta la informació amb informes governamentals i testimonis en primera persona de persones al terreny. A més, el diari treu dades procedents de vídeos o fotos que mostren els atacs. «Una de les fonts d’informació transcendental de la guerra a Ucraïna són vídeos que apareixen a les xarxes socials», secunda Llaneras, «i s’estan utilitzant per saber on hi ha tropes o on hi ha bombardejos. Fer una cosa semblant sense proves gràfiques era un món molt diferent, però ara tens les fotografies i és relativament fàcil de verificar perquè no hi ha una sola fotografia, apareixen algunes d’una mateixa ciutat».

Massa informació és desinformació

L’allau d’imatges que ha arribat des d’Ucraïna des del principi de la invasió fa que la tasca de verificar quins són reals i quins no converteixen l’elaboració de mapes precisos en un repte constant. 

«No crec que puguem afirmar que estiguem davant els millors mapes sobre conflictes armats», apunta Ricard Gràcia, cap d’infografia d’‘El Periódico’. «Sí que és cert que disposem de millors eines i que en el camp de la geoposició s’ha avançat moltíssim en els últims anys. Les eines per ‘traquejar’ el conflicte són moltes i molt acurades, però també ens hem de concentrar en la fiabilitat de l’origen de la informació. I en aquest conflicte hi ha molta desinformació», matisa.

Els comunicats de guerra de les fonts russes, explica Gràcia, ofereixen una informació que «és diametralment oposada a la de les fonts occidentals [...]. Ens trobem en un moment de sobreinformació i tots sabem que l’excés d’informació no sempre comporta més rigor».

Notícies relacionades

Guerra Rússia-Ucraïna: Els EUA i la Xina parlen avui sobre la invasió

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Gràcia treballa en el departament d’infografia d’‘El Periódico’ des de 1990 i ha participat en la realització dels mapes de les dues guerres de l’Iraq, dels Balcans, Síria i altres conflictes armats. «Les fonts d’informació han anat canviant i, mentre que a l’inici sempre provenien de les agències i corresponsals a la zona, ara hi ha organitzacions independents que recullen, ‘verifiquen’ i estructuren la informació, detalla.

Segons la seva opinió, «equips com els de l’ISW o l’organització Liveuamap ja fa uns anys que estan en actiu i han fet una bona cobertura de la guerra de Síria i del conflicte palestí». Però, tot i així, no sempre són capaços d’evitar la desinformació. Ho hem vist recentment amb episodis com l’atac rus a la central nuclear de Zaporíjia, on la informació va ser molt confusa», aclareix.