¿El heavy metal viu el seu clímax o el seu ocàs?

Si a aquests noms del metal o el hard rock n’afegim d’altres, com Metallica, AC/DC, Ozzy Osbourne, Aerosmith o Deep Purple, creix la sensació d’estancament flagrant de l’‘star-system’, una mica més si és possible que el del rock en el seu conjunt. Surten noves bandes, però els costa trencar el sostre de vidre. Una de les més ben situades és la sueca Ghost, amb les seves màscares d’ànimes torturades i dirigida per l’autoproclamat Papa Emeritus IV (Tobias Forge), que aquest dissabte actuarà al Palau Olímpic de Badalona, pujant un esglaó en convocatòria respecte a visites anteriors. «¿Serà Ghost la pròxima banda a omplir estadis?», es preguntaven fa unes setmanes en el podcast de ‘RockZone’.

Regeneració lenta

El subdirector d’aquesta publicació, i promotor de concerts, Richard Royuela, té els seus dubtes. «Fa anys que van sortint bandes: Nightwish, Avenged Sevenfold, Sabaton, Volbeat, Ghost..., i mai arriben a fer el salt, especialment a Espanya», reflexiona. Per això, i tot i que valora aquestes formacions («o Enforcer, la millor d’aquesta generació»), creu que «en el futur no veurem bandes al nivell de les grans», i creu que la naturalesa mateixa del segell sonor metaler dificulta que hi pugui haver grans sorpreses. El metal es accelerat i s’ha alentit, s’ha fos amb el rock progressiu o amb musculosos ‘grooves’, s’ha fet més distòpic, gòtic o viking, i «arriba un moment que ja s’ha inventat tot i no és possible evolucionar més».

Però no hi ha consens en aquest pronòstic ombrívol: l’activista metaler Ricard Altadill afirma que «avui es viu una regeneració total de l’escena, amb noves propostes i sons, i Ghost és un exemple del que ve», assegura aquest director de festivals (Metal Cat Fest, Can Mercader), mànager de l’històric grup Legion i coordinador de la web i redactor de l’edició espanyola de ‘Metal Hammer’. Segons la seva opinió, «el relleu existeix, però és lent», si bé es manifesta més en alguns festivals que en d’altres, i sobretot en places d’altres països europeus.

El relleu sotja

Així, mentre el Rock Fest, de Can Zam, manté un perfil clàssic, el francès Hellfest o, més encara, el gallec Resurrection Fest (a Viveiro, Lugo), «posen més en primer pla els artistes de les noves generacions», observa Altadill, que veu novetats en «l’empoderament de les dones» de grups com Jinjer, d’Ucraïna, o Nervosa, del Brasil (l’imaginari avui transcendeix el tradicional nucli britànico-nord-americà), i mira a l’escena autòctona a propòsit dels catalans Crisix i Aerial Blacked. Està convençut que «els grans continuaran ocupant un quant temps les franges altes dels cartells, però els que venen darrere acabaran liderant-los». L’oferta de festivals a Espanya ha crescut i no sembla que li falti públic: afegim marques potents com Metal Paradise Fest (Fuengirola), Leyendas del Rock (Villena, Alacant) o Rock Imperium Festival (Cartagena), que aquest estiu es reparteixen noms com Helloween, Sabaton, Blind Guardian, Scorpions o Whitesnake.

És veritat que la quinta que va inventar el gènere i el va desenvolupar als anys 70 s’acosta al moment de fondre’s. «¿En quines condicions estan cantants com Rob Halford (Judas Priest) o David Coverdale (Whitesnake)? ¿I Kiss?», es pregunta (retòricament) Altadill. Però el del metal és un imaginari resistent, amb claus pròpies, mitjans temàtics que continuen cultivant-lo i estenent-lo (de les publicacions sectorials a una ràdio com Rock FM) i generador d’icones incrustades en la cultura popular.

El sorprenent cas Maiden

Sorprèn el cas d’Iron Maiden, grup que a hores d’ara afronta els recintes de més aforament de la seva vida per presentar a consciència un àlbum (‘Senjutsu’) de temes llargs i intricats. «És una banda que ha cregut sempre en si mateixa, amb la seva mascota transgeneracional Eddie, i que s’ha convertit en transversal», apunta Royuela. I publicacions secularment desinteressades en el heavy metal, com ‘Pitchfork’ i ‘Rockdelux’, han ressenyat el disc (i en termes positius).

Podria ser que el metal acabés «com el jazz o el blues, en forma de nínxol amb una gran història darrere», vaticina Richard Royuela, que entreveu, malgrat tot, un «escenari futur molt interessant, perquè ningú sap què passarà». A tot això, continua cridant l’atenció el baix perfil informatiu, a la premsa diària i els mitjans generalistes, respecte a l’univers heavy en comparació amb altres estètiques musicals. I certa mirada condescendent o burlesca. «És fàcil ficar-se amb el heavy. És una música de cor, del poble», diu Royuela. «Però avui està més passada la burla al heavy metal que el heavy metal». 

---

A EL PERIÓDICO hem creat una comunitat d’apassionats per la música conduïda pel crític i expert musical Jordi Bianciotto.

Notícies relacionades

Barcelona preveu una allau de superconcerts per al 2022

Iron Maiden, aclaparadora màquina de guerra a ‘Senjutsu’

Si vols participar-hi, fes-nos arribar els teus comentaris, experiències o consultes i les compartirem. Entre tots conformarem un espai en què les vostres aportacions sobre la música i tot el que gira al seu voltant tindran un paper primordial.

Llegeix aquí els articles publicats.