Diari d’una stripper: «Vaig vendre els meus primers còmics mentre feia balls privats per als clients»

«Als anys 80 hi havia un local de ‘striptease’ a cada poble. N’hi havia per tot arreu», explica Rancourt en entrevista telefònica amb aquest diari. Ser ‘stripper’, per tant, era molt més normal del que ho és avui dia, i no estava mal vist. A Rancourt li agradava dibuixar i una pena d’amor la va portar a dibuixar la seva història d’aquell temps. A la protagonista li va posar el nom de Melody i així va batejar els quaderns que va començar a imprimir amb les seves històries. El seu primer impuls va ser buscar un impressor a Mont-real, però... «Però a Mont-real no vaig trobar qui em publiqués el llibre, així que vaig continuar ballant per aconseguir els diners per publicar-me jo mateixa». En aquest interval van passar coses molt interessants, com per exemple que Rancourt va començar a vendre el seu fanzín al local. Als seus clients. Mentre ballava per a ells.

«Quan feia un ball privat per als clients en general parlava molt amb ells, i en algun moment aprofitava per dir-los que era escriptora. Així que jo ballava per a ells i ells em compraven el meu llibre alhora. I després tornaven per comprar-me el següent número. Era sobretot llavors quan venia, quan ballava per als clients. Quan finalment em van publicar, vaig començar per vendre al local, i es venia molt bé». És una imatge: la ‘stripper’ fent un ball despullada i aprofitant per vendre el seu art. La història segueix que els clients, pel que sembla, s’ho passaven tan bé amb la ‘Melody’ que deixaven de prestar atenció als balls, la qual cosa no només parla bé de la qualitat de l’artista, sinó que deixa en bon lloc els clients: aquells montrealesos aficionats a l’‘striptease’ que eren capaços de reunciar a un bon número per... un altre bon número.

-Digui’m, ¿què pensaven les seves companyes? Al cap i a la fi, els robava públic.

-Em donaven molts ànims. També el compraven i també el llegien.

Notícies relacionades

Daniel Torres, Gran Premi del Còmic Barcelona

Del quiosc al museu: el viatge del còmic en els últims 40 anys

«Per aconseguir una repercussió més gran –explica Chris Ware en el pròleg de l’edició espanyola, ‘La dibujante de cómic que sabía lo que hacía’ –va visitar el distribuïdor de revistes més gran del Quebec i va seguir el seu consell d’imprimir una versió més ‘professional’ del seu treball. Amb l’ajuda del dibuixant de còmic canadenc Jacques Boivin, va crear una publicació periòdica en format revista amb portada a color que es va imprimir en òfset». Va ser l’abans i el després. A partir de llavors, Rancourt va poder distribuir el seu treball a través dels quioscos de premsa de tot el Quebec. La seva fama va transcendir les fronteres dels clubs de ‘striptease’ i, com era d’esperar, va atraure comentaris bons i dolents per igual. Alguna premsa del Quebec la va acusar de «pornogràfica», però ella diu que, potser, ‘Melody’ és «eròtica». «Jo trobo que el meu llibre o bé és divertit o bé trist», diu. Ballarines, camells, puters, un nòvio caradura, partit de pòquer, sexe a quatre, batudes, tot això és ‘Melody’. No obstant, el còmic està dibuixat de tal manera i la història flueix amb tanta naturalitat que a estones sembla infantil.

«Vaig quedar captivat per l’enfocament dels directes i senzills dibuixos de Rancourt», escriu Ware. Però aquesta senzillesa, sosté tot seguit, està al servei de narrar una cosa superior, els conflictes, les pulsions i les complexitats de la vida humana. Més de tres dècades després de publicat, sembla tan modern com si s’hagués fet ahir.