Watergate, una lliçó vigent

Ni preàmbuls innecessaris ni res semblant: només dades incontrovertibles, reveladores que alguna cosa feia olor de podrit. En la millor tradició de la tècnica anglosaxona del ‘lead’, amb renúncia expressa del recurs a ornaments i adjectius innecessaris, van deixar sempre que els fets parlessin per si sols per deixar al descobert les operacions de les clavegueres del poder, des dels peons de la trama a Richard Nixon. «En 48 hores –recorda en les seves memòries Ben Bradlee, aleshores director del diari–, havíem aconseguit relacionar el que els republicans anomenaven “un vulgar robatori” amb la Casa Blanca». Van seguir més de dos anys d’un pols permanent entre el cim del poder polític i el Post.

¿Com va ser possible que el mitjà pogués resistir totes les pressions? En la lliçó permanent de periodisme de fa mig segle van concórrer almenys quatre factors, a més de la tenacitat de Woodward i Bernstein: la determinació de l’editora Katherine Graham, membre destacat de l’alta societat de Washington, de resistir tota mena d’amenaces i desafiaments; la decisió de Mark Felt (Gola Profunda), l’ofès número dos de l’FBI, de subministrar als periodistes informació fonamental perquè avancessin les indagacions; el suport final del Partit Republicà a la brega demòcrata per sanejar la presidència; i la influència social dels mitjans més prestigiosos, compromesos amb la salvaguarda de la cultura democràtica, reforçats en les seves expectatives des de l’any anterior gràcies a la publicació dels Papers del Pentàgon després d’una enverinada disputa legal amb la Casa Blanca.

Notícies relacionades

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Això últim va ser decisiu. El ‘Post’ i altres capçaleres van exercir de veritable contrapès del poder davant la reacció de Nixon i del seu entorn al si d’una societat traumatitzada per la guerra del Vietnam i la convicció que el president havia mentit i que obstruïa la tasca fiscalitzadora del Congrés. ¿Es pot imaginar que això pugui passar 50 anys després del primer capítol del cas Watergate? Si ens atenim al que ha ocorregut durant la presidència de Donald Trump, als reiterats esforços de la premsa liberal de qualitat per posar-lo en evidència, sorgeixen els dubtes. N’hi ha prou recordant que, durant el primer any de Trump a la Casa Blanca, el diari 'The New York Times' va publicar una doble pàgina amb totes les barbaritats dirigides pel president als seus adversaris polítics a través de les xarxes socials. No va passar res; de fet, milions de ciutadans mai van tenir notícia de la informació subministrada pel diari o només van tenir accés a resums fragmentats posats en circulació per Fox News i altres mitjans ultraconservadors.

’Mentre que fa mig segle van ser decisives les indagacions de Woodward i Bernstein per precipitar-se els esdeveniments que van desembocar en la dimissió de Nixon, avui els ‘spin doctors’ s’afanyen a propagar fets alternatius, una versió postmoderna del que no és més que falsejar la realitat, afavorits en la seva tasca per la creixent fragmentació de l’espai comunicatiu i la proliferació d’emissors d’origen i solvència desconeguts. «El Watergate va elevar la premsa a les altures de l’estima nacional», escriu Bradlee en les seves memòries; en els nostres dies, diferents estudis revelen que al voltant del 40% dels nord-americans tenen Facebook com a única o principal font d’informació. No és exagerat deduir que la qualitat de la democràcia està en joc.