Longevitat: reptes d’avui i demà

La longevitat, que consisteix a arribar a una edat molt avançada, és un fenomen que afecta tota la societat. Es tracta d’una característica mai abans experimentada per la humanitat, ja que l’esperança de vida no va canviar substancialment durant els segles anteriors al segle XX. El notable augment de l’esperança de vida que ja s’està produint afecta tot el que ens envolta i anuncia canvis importants en la societat. Obliga a redefinir objectius i polítiques per a etapes de la vida que fins ara no eren ni quantitativament ni qualitativament importants, i no només a la denominada tercera i quarta edat.

Segons les dades del primer ‘Baròmetre socioeconòmic de la longevitat a Europa’, a Espanya es guanya un any addicional d’esperança de vida cada quatre anys en els homes i un cada cinc en les dones. Aquest fet, que per si mateix és una molt bona notícia, ens obliga a replantejar-nos, com a individus i com a societat, tota una sèrie de conductes i mecanismes que, fins ara, consideràvem sempiterns. Entre ells m’agradaria destacar els que tenen a veure amb com ens financem a partir de la jubilació.

L’esquema actual que com a societat acceptem és que a l’inici de la nostra vida ens formem per a, a continuació, incorporar-nos al mercat laboral fins que ens arriba l’edat de jubilació. Durant el període d’activitat, en què generem ingressos, a més de sufragar les despeses corrents (vivenda, alimentació, cultura, oci...) estalviem per a la nostra etapa de jubilats a dos nivells: a nivell de societat (les cotitzacions a la Seguretat Social) que, malgrat que no van destinades a les nostres pròpies pensions, ja que financen les prestacions dels que estan jubilats mentre nosaltres treballem, formen part del compromís intergeneracional en què es basa el nostre sistema de repartiment de pensions públiques; i a nivell individual (en comptes bancaris o mitjançant actius mobiliaris i immobiliaris), principalment en actius immobiliaris. Segons les dades de l’última ‘Enquesta financera de les famílies’, feta pel Banc d’Espanya, el 75% de les famílies espanyoles té una vivenda en propietat i, si ens centrem en el col·lectiu de persones de 65 anys o més , aquest percentatge s’eleva al 90%. 

Però aquest esquema comença a estar tensionat degut, entre altres factors, a l’augment de l’esperança de vida, ja que, ara, aquest doble estalvi ha de fer front a més despeses i durant més temps. Més despeses perquè viure més anys no és el mateix que viure més anys amb bona salut (les despeses derivades de la dependència en són un clar exemple) i durant més temps perquè viurem més anys.  

És clar que els mecanismes que hem de redissenyar per finançar la tercera i la quarta edat no són els mateixos per als que s’estan a punt de jubilar que per als que veuen aquella etapa encara molt allunyada.

Per als primers, només podem comptar amb els estalvis que han acumulat fins ara i que, com hem vist, es concentren predominantment en la primera residència, tradicionalment considerada un actiu d’escassa liquiditat. Avui dia, la limitada liquiditat dedicada a la nostra vivenda habitual fa temps que ha deixat de ser un dogma, sobretot després de la jubilació. El mercat ofereix diferents productes que ens permeten obtenir un ingrés utilitzant la nostra vivenda habitual com a garantia. Entre aquests es troben la hipoteca inversa i les rendes vitalícies. Es poden trobar diverses diferències entre tots dos productes, la principal és que les rendes vitalícies impliquen la pèrdua immediata de la propietat de la vivenda, mentre que amb la hipoteca inversa això no succeeix i, fins i tot després de la mort del contractant (o de l’últim beneficiari), els hereus tenen l’opció de cancel·lar el deute i mantenir la propietat de la vivenda. Aquesta característica pot contribuir que les hipoteques inverses siguin més atractives per a un determinat col·lectiu de clients. 

Per als segons és inevitable reformular el paper que té cadascun dels tres pilars que configuren el nostre sistema de previsió social. A Espanya el primer pilar el constitueix la Seguretat Social pública. Junt amb la Seguretat Social, el nostre model té un segon pilar format pels sistemes d’ocupació i un tercer que l’integren els sistemes individuals). L’Observatori dels Sistemes Europeus de Previsió Social Complementària, que tinc l’honor de dirigir, té per objectiu el desenvolupament de la previsió social complementària, especialment els sistemes d’ocupació, i per a això promou un manifest a favor d’un acord polític i social per al desenvolupament de la recomanació 16a del Pacte de Toledo.  

Com ja es va comentar el setembre del 2021 en un Entendre + dedicat a la ‘silver economy’, l’ONU estima que el 2050 el 22% dels habitants del planeta seran més grans de 70 anys. En el cas d’Espanya, on s’ajunta una de les esperances de vida més altes del món, 83,22 anys de mitjana entre homes i dones, amb un descens continuat de la taxa de natalitat, es calcula que el 2030 les persones més grans de 55 anys seran el 40% del total de població.

Un estudi de l’Institut BBVA de Pensions conclou, per la seva banda, que 7 de cada 10 persones d’entre 44 i 64 anys preveuen que la seva vida com a jubilat serà molt pitjor que la dels jubilats actuals. La gran majoria preveu jubilar-se més tard del que és ara habitual i amb una pensió més baixa. Alhora, el 55% de les persones enquestades té dubtes respecte a si la pensió els cobrirà tot el període entre la jubilació i la mort, cosa que és preocupant si creuem aquesta dada amb una altra que diu que el 50% dels ‘baby boomers’ no té estalvis per a la jubilació.

Segons aquestes dades, ens trobarem en uns anys davant d’una població majoritàriament longeva, amb una vida laboralment no activa estimada de més de 20 anys, amb un sistema de pensions a l’uci, i un model de residències que, avui dia, ja té un dèficit de 70.000 places per complir les recomanacions de l’OMS.

Per això, una alternativa a l’actual model assistencial que cada dia pren més força, i que pot ajudar al canvi de paradigma necessari és el ‘cohousing’. El ‘cohousing’ (‘collaborative housing’) neix a Dinamarca, Suècia i Holanda a principis dels 70 del segle XX. És un neologisme que designa un model residencial de vivendes col·laboratives, una mena de comunitats autopromogudes i autogestionades pels mateixos residents, i que s’ha anat estenent pel món, sobretot en la versió orientada a les persones grans, ‘cohousing’ sènior, en què té més força la idea de la cocura.

El ‘cohousing’ sènior va més enllà d’un model de residència o de vivenda, es tracta de generar una comunitat de persones grans que gestionen un espai on viure amb independència i autonomia, en un marc d’envelliment actiu en què la persona és el centre a través d’una elecció lliure, és protagonista del seu propi futur, i amb la possibilitat de rebre les cures necessàries en el moment que la seva situació física o psíquica ho requereixi.

L’essència del model queda condensada en una frase que utilitza l’Associació Nacional de Cohousing d’Holanda i que traduïda ve a dir: «Viure junts... pel teu compte», deixant clara la intenció d’aconseguir un equilibri entre la vida privada i la comunitària.

Aquesta comunitat, al generar un entorn capacitant, permet atacar les tres plagues que el metge geriatre William Thomas va identificar en el model d’atenció institucional a persones grans: la soledat, l’avorriment i la impotència. Per desgràcia, amb la pandèmia sanitària que hem patit i les mesures que s’han pres, les tres plagues s’han emportat moltes persones grans ‘cuidades’ en residències públiques i privades. 

El període mitjà de maduració d’un projecte d’aquestes característiques és d’uns 10 anys. Aquest temps és una oportunitat de coneixement, d’afirmació i reflexió per treballar la cohesió del grup. Precisament una de les fortaleses del ‘cohousing’ és la flexibilitat que atorga el mètode de creació participatiu, que permet adaptar cada comunitat a les seves circumstàncies presents i futures. Les característiques bàsiques que hauria d’incorporar tot projecte són: equipaments comuns, vivendes i economies individuals, participant en les despeses comunes segons s’hagi pactat, autogestió dels residents, sense estructura jeràrquica, procés participatiu i objectius socials.

De tota manera, és important deixar clar que el ‘cohousing’ no és per a tothom, perquè requereix que els residents posin tanta energia en la comunitat com la que esperen rebre dels veïns, i no totes les persones estan disposades a participar en aquest esforç. Però fer-ho és fonamental perquè l’objectiu principal d’aquest model no és la cura mútua, sinó que sorgeix de manera espontània com a resultat de la creació d’un ambient solidari i de vida col·laborativa, la força és en la solidaritat i la reciprocitat.

Notícies relacionades

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

A Espanya són diverses les experiències de ‘cohousing’ que van apareixent, per exemple, el projecte pioner Trabensol (Torremocha del Jarama, Madrid), Profutur (Valladolid), Puerto de la Luz (Màlaga, Puerto de la Torre), La Borda (Barcelona), Residencial Santa Clara (Màlaga), La Muralleta (Santa Oliva, El Vendrell, Tarragona), entre d’altres.

Fins ara els projectes existents, tant nacionalment com internacionalment, han demostrat que el ‘cohousing’ és un model sostenible d’envelliment actiu, que permet avançar cap a un canvi de paradigma en la longevitat, i que supera el model assistencialista actual que serà insostenible socialment i econòmicament en un breu termini de temps.