Genealogia del termòmetre | + Història

Entre aquests, un dels que més va destacar va ser Galileo Galilei, que entre les mil coses que va fer va inventar un aparell anomenat termoscopi. No es podia dir «termòmetre» perquè llavors encara ningú havia tingut la idea d’inventar un sistema de mesures basat en el número 10, el que ara tots coneixem com a sistema mètric decimal. Això significa que, efectivament, el seu invent controlava la temperatura, però sense tenir una escala definida. El primer que va entendre que això era necessari per poder realitzar registres que fossin comparables va ser el metge florentí Santorio Santorio el 1612. En aquell temps la Toscana era un centre cultural i científic de primer ordre gràcies al mecenatge de la família Mèdici, que volia convertir Florència en la ciutat més important del seu temps (és curiós que els governants de fa quatre segles entenguessin millor que els d’ara que per avançar s’ha d’invertir en ciència i cultura), i amb aquest objectiu, entre moltes altres coses, el Gran Duc Ferran II va fundar el que ara segurament definiríem com un centre d’investigació per desenvolupar nous models de termoscopi.

Aquella febre es va estendre per tot Europa i van aparèixer científics per tot arreu intentant crear l’instrument perfecte. Una de les dificultats que tenien era calibrar-los perquè fossin fiables. A França, per exemple, van proposar utilitzar de referència la temperatura del soterrani de l’Observatori de París; d’altres van escollir les brases de la xemeneia i, fins i tot, hi va haver qui es va decantar per la temperatura a què es fonia la mantega. Afortunadament, el 1701 va aparèixer el danès Ole Romer i va tenir una gran idea: marcar els dos extrems en el punt d’ebullició i congelació d’una solució salina (una salmorra que, per cert, amb l’actual escala centígrada es congela a 7,5 graus).

Aquells primers anys del segle XVIII havia començat a donar voltes per Europa un jove orfe originari de l’actual Polònia, tan obsessionat amb els termoscopis que va estudiar el tema amb profunditat i va visitar els grans científics de la seva època. Entre ells el mateix Romer. Fruit de la seva trobada va sorgir la idea del primer model amb mercuri. El jovenet es deia Daniel Gabriel Fahrenheit i, imitant el mètode del danès, va fer la seva pròpia escala de temperatures, que encara s’utilitza.

Poc després, el 1742, l’astrònom suec Anders Celsius va delimitar l’escala de Romer amb el 0 i el 100, segons l’aigua bullia o es congelava a nivell del mar. Tanmateix, per una raó que sincerament se m’escapa, li va semblar més lògic atribuir el 100 al moment de solidificació del líquid. Hi ha debat sobre qui va ser el responsable d’ordenar-ho tal com ho tenim ara: mentre els suecs diuen que va ser Carl von Linnaeus, els francesos asseguren que va ser cosa de Jean-Pierre Christin. Sigui com sigui, el cert és que a finals del segle XVIII, a poc a poc, els països van adoptar l’escala Celsius.

Ara bé, al baró de Kelvin, de nom William Thomson, que era un científic britànic que va viure durant el segle XIX, no en tenia prou i es va preguntar a quina temperatura es produïa el zero absolut, és a dir, quan les molècules deixen de vibrar. Gràcies als seus càlculs sabem que això passa a -273,15 ºC. El seu descobriment va donar origen a l’escala Kelvin, que a més dels científics sembla que també la utilitzen alguns calorosos a l’hora de regular el termòstat de l’aire condicionat durant l’estiu.

 

---

Notícies relacionades

La calor cedeix per l’oest però encara posa en alerta 11 comunitats, dues en vermell

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Els EUA, l’excepció Fahrenheit

 Segons l’escala establerta per Fahrenheit, la congelació de l’aigua es produeix a 32 graus i l’ebullició a 212. Això significa que cada grau centígrad correspon a 1,8 graus de la seva escala. Aquest sistema va ser el més comú als països de parla anglesa fins a la dècada del 1960, però des d’aleshores la majoria han anat passant a l’escala Celsius, excepte els Estats Units.