Vacances pagades | + Història

Ara ningú qüestiona que qualsevol persona assalariada i amb contracte laboral tingui uns dies de descans remunerat. Ara bé, això és un dret que va costar moltíssim d’aconseguir i que no s’ha consolidat fins fa molt poc temps.

Les vacances pagades van lligades al món urbà i la industrialització. Abans, amb l’economia de subsistència del món rural, el ritme de la vida estava marcat pel cicle de la natura (llaurar, sembrar, segar...) que, combinat amb el calendari de festivitats religioses, decidia quins eren els moments de descans. Tanmateix, eren períodes més aviat curts i sovint només d’uns quants dies, perquè les tasques agrícoles no es poden ajornar.

Amb la revolució industrial, la relació dels treballadors amb el treball va canviar radicalment. Ja no era qüestió de trencar-se l’esquena al camp de sol a sol, sinó de passar-se tota la jornada laboral tancat a la fàbrica, seguint uns horaris estrictes. Amb tot, inicialment els assalariats no tenien cap dret, l’única cosa que rebien era el sou (sempre miserable) per les hores fetes i encara gràcies, si tenien un dia de descans setmanal.

Les vacances eren un privilegi només a l’abast de les elits i la burgesia. Per exemple, a França, el 1853, durant l’època de Napoleó III, es va aprovar un decret que reconeixia el dret a tenir unes jornades de descans pagades només per als funcionaris. A Anglaterra, el 1871, els treballadors de la banca van aconseguir tenir quatre dies de vacances. Res més.

A principis del segle XX, altres països van incorporar aquest dret. A Alemanya, el 1905, els sindicats dels treballadors de les cerveseries van ser dels primers a aconseguir-ho; i poc després va passar el mateix a Àustria-Hongria i la zona escandinava. A França, el 1936, el Front Popular va aprovar un permís vacacional de 15 dies per a tots els assalariats i poc després el va copiar Bèlgica.

Espanya anava una mica més avançada perquè una de les primeres mesures del Govern de la Segona República, el novembre de 1931, va ser la promulgació de la Llei de Contracte de Treball. El text reconeixia que les vacances eren un dret laboral i fixava el període de descans en 7 dies, que ara ens semblen poquíssim però llavors eren una conquesta. Ara bé, no tothom podia beneficiar-se d’aquesta mesura, perquè bona part de la població continuava treballant com a jornaler en feines agrícoles en unes condicions molt precàries. La dictadura franquista també va reconèixer el dret a les vacances, però sense fixar quants dies es podien fer fins que el 1965 va explicitar que fossin 15. Mentrestant, a França el 1969 ja tenien quatre setmanes de vacances, que arribarien a cinc el 1982.

Als Estats Units la situació és completament diferent. Aquí les vacances no estan tan valorades com aquí, en part per les seves arrels puritanes. El puritanisme era un moviment religiós dins el cristianisme protestant caracteritzat per ser molt estricte. Una de les coses que criticava era l’oci, al considerar que podia contribuir a conductes pecaminoses. Així doncs, els bons puritans només deixaven de treballar per anar a l’església. Això, afegit a un sistema de drets molt menys garantista que el dels països europeus, ajuda a entendre les llarguíssimes jornades laborals de la població nord-americana i que molts mai facin vacances.

El Vell Continent es troba als antípodes d’aquests plantejaments. Fins al punt que, per exemple, a Espanya l’articulat de la Constitució de 1978 va reconèixer el dret al descans remunerat. Però una cosa són els textos i una altra la realitat, perquè no tots els treballadors poden fer vacances i continuar percebent un salari. No fa falta que ho expliquem massa, perquè segur que molts dels nostres lectors ho saben per pròpia experiència.

---

Notícies relacionades

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

La paradoxa turística

El fet que la classe treballadora comencés a disposar de vacances pagades va tenir com a conseqüència el desenvolupament de nous sectors econòmics com el turisme, una activitat que fins a mitjans del segle XX només era reservada a les classes altes. La paradoxa és que els treballadors turístics solen ser dels que tenen pitjors condicions laborals.