El pont dels espies | + Història

Paul Whelan és un exmarine dedicat al món de la seguretat que viatjava freqüentment a Rússia, per això el desembre del 2018 va acompanyar la família d’un antic company d’armes, que celebrava el seu casament a Moscou, per fer-los de guia. Aquesta és la versió americana, però la russa afirma que va ser detingut a l’Hotel Metropol després de reunir-se amb un alt càrrec, que li hauria facilitat un llapis de memòria amb informació classificada. Acusat d’espionatge, el juny del 2020 va ser condemnat a setze anys de presó.

Ara aquests dos noms són a la primera pàgina de l’actualitat perquè l’administració Biden està estudiant la possibilitat d’intercanviar-los per Viktor Bout, un traficant d’armes rus, exagent del KGB, conegut com «el mercader de la mort» i que és entre reixes des del 2008.

Operacions com aquesta, en un context de tensió internacional com la que s’està vivint, fan inevitable evocar els intercanvis entre presoners que realitzaven les dues potències durant la Guerra Freda.

El cas més famós es va produir el 1962, quan Washington va tornar a Moscou l’espia Rudolf Ivanovitx Abel a canvi de recuperar el pilot Francis Gary Powers, que havia sigut enderrocat quan sobrevolava l’URSS amb un avió espia U2. Els aficionats a les trames d’espionatge i al cine en general segurament recordaran que Steven Spielberg va portar el cas a la gran pantalla amb la pel·lícula ‘El puente de los espías’, i és que l’operació es va efectuar al pont Glienicker.

Aquella infraestructura sobre el riu Havel servia per connectar Potsdam amb Berlín. Inicialment, al segle XVII, es dissenyava perquè els nobles –que eren els únics que tenien dret a passar per allà– poguessin anar des dels seus palaus als vedats de caça. No va ser fins al 1754 quan es va obrir al trànsit general de carruatges el que, per exemple, va permetre agilitar el transport del correu a la zona. L’augment de circulació va fer necessari construir una carretera rural (cosa que en alemany antic es diu ‘chaussee’) i per finançar les seves obres les autoritats van decidir cobrar un peatge a tots els que passessin. Per això, en els extrems es va instal·lar una caseta on havia d’abonar-se l’import fixat si es volia creuar el Havel per aquell pont. Els únics que s’estalviaven el pagament eren els nobles, que estaven exempts de satisfer la taxa per raó del seu rang.

A principis del segle XX, amb la proliferació dels vehicles de combustió, va ser necessari construir un nou pont que acabaria destruït durant la batalla de Berlín del 1945, al final de la Segona Guerra Mundial. Es va reconstruir el 1949 i aprofitant que el seu traçat longitudinal va d’Est a Oest, es va utilitzar per delimitar la frontera entre la comunista República Democràtica Alemanya (RDA) i el Berlín Occidental, controlat pels Aliats. A partir de llavors i durant tota la Guerra Freda només podia creuar-se si es disposava d’un permís especial.

No és estrany, doncs, que fos elegit com a punt d’intercanvi de presoners en tres ocasions, perquè a part de la més famosa també va ser escenari d’operacions similars el 1985 i 1986. Finalment, el pont Glienicker va quedar obert perquè pogués passar tothom el 10 de novembre del 1989, l’endemà de la caiguda del Mur. Ara, al centre del pont, hi ha una franja metàl·lica que recorda aquesta separació.

---

Notícies relacionades

Rússia condemna a 16 anys de presó un ex-'marine' dels EUA

Tailàndia extradirà als Estats Units el 'mercader de la mort'

Intercanvis de pel·lícula

L’intercanvi del 1962 va tenir una posada en escena molt espectacular, però els altres dos no es van quedar curts. El 1985, quatre espies de l’Est detinguts als EUA van ser canviats per 25 d’empresonats a l’RDA i Polònia. I el 1986, els protagonistes van ser el periodista Nicholas Daniloff, presoner a l’URSS i el doctor Gennadi Zajarov, acusat d’espionatge pels EUA.