L’Amèrica Llatina, després de la utopia

De la mateixa manera que a l’epopeia de les independències llatinoamericanes va brillar sovint la prosa encesa d’alguns llibertadors –Simón Bolívar no va ser l’únic–, a la darreria del segle XIX, darrere de la mort del cubà José Martí (1895) al camp de batalla, «vindrien molts altres poetes, visionaris i utopistes disposats a alliberar el continent, una vegada rere l’altra, eternament, dels molins de vent que els tenallaven», resumeix Granés. Entre ells, Rubén Darío autor de la cèlebre frase «¿callarem ara per plorar després?». Hi va contribuir un «nou fervor antiimperialista», que va afavorir la trobada de l’art i de la política en un mateix espai de debat, i que va portar a dir al colombià José María Vargas Vila: «Renunciar a l’odi que despertaven els ianquis era el mateix que renunciar a la vida».

Alhora, autors tan influents en el seu temps com el peruà José Santos Chocano van mostrar les seves preferències per les «dictadures organitzades» abans que per «el nefast desordre que engendrava la farsa democràtica», i l’argentí Leopoldo Lugones va dir penjaments dels que «somiaven constitucions sense haver fundat encara el país». Aquests autors van modelar el perfil del nacionalista llatinoamericà, proveïdor ideològic amb prou freqüència d’un feixisme autòcton primigeni, més o menys encobert, que va cristal·litzar en models tan influents en la història d’Amèrica com el peronisme, resposta argentina al que Granés anomena «la incessant pregunta per l’ésser nacional». A partir del record de Perón i de l’exaltació poc menys que mística de la figura d’Evita, el peronisme va passar a apropiar-se l’exclusiva del genuïnament argentí.

Al mapa polític llatinoamericà d’avui continua vigent aquesta excepcionalitat argentina. Ni la desastrosa situació de l’economia del país ni les disputes aferrissades entre el president Alberto Fernández i la vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner fan que es degradi la convicció en molts argentins que el peronisme és l’únic realment propi. Una cosa que contrasta amb els dubtes existencials d’experiències tan actuals com la de Pedro Castillo al Perú, sacsejat per crisis encadenades, les dificultats d’assentament de Gabriel Boric en la presidència de Xile a causa de les incògnites que planteja el referèndum constitucional i la crisi d’identitat que travessa el mandat d’Andrés Manuel López Obrador, a Mèxic.

Si a tals referències s’afegeix el deteriorament dels projectes revolucionaris –Cuba, Nicaragua, Veneçuela–, és possible arribar a conclusions com la de Sergio Ramírez: «Mentre busquem amb deliri la nostra identitat americana, intentem dilucidar els models polítics mitjançant les frustracions constants de la democràcia i mitjançant cops d’Estat, revolucions i ostentacions populistes». 

Notícies relacionades

La nova Constitució xilena divideix la societat i corre perill de naufragar

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

A ‘Ñamérica’, l’escriptor argentí Martín Caparrós es refereix al mateix en termes diferents: «Si alguna cosa ens defineix als ulls aliens és aquesta novetat: una regió de la qual altres esperen coses noves, recerques, el que alguns anomenen utopia». Mentrestant, prevalen les frustracions i cada poc temps se suma un nou títol al vell apartat etiquetat com a novel·la del dictador, inaugurada per Ramón María del Valle Inclán amb ‘Tirano Banderas’. L’apreci per aquest llibre de l’escriptor Ròmul Gallegos, efímer president de Veneçuela, i del novel·lista mexicà Carlos Fuentes, implacable crític del PRI, s’explica amb només recordar la tradició ominosa de les dictadures; títols com ‘El senyor presidente’, de Miguel Ángel Asturias, i ‘La fiesta del chivo’, de Mario Vargas Llosa, testifiquen la naturalesa intrínsecament llatinoamericana del fenomen, tot i que el seu inductor va ser un espanyol.

¿I ara què?, es pot preguntar. La resposta de Carlos Granés és d’un realisme sense fissures, sense lloc per a la utopia: «Ni arielisme, ni indigenisme, ni ‘nostramericanisme’, ni peronisme, ni priisme, ni castrisme, ni guevarisme, perquè cap d’aquestes mitologies, malgrat les seves bones intencions i els seus somnis salvadors, va cohesionar a les societats i les va fer prosperar». «És hora de posar els peu al segle XXI», conclou. Però el peronisme no desisteix, el ‘priisme’ tampoc, el llegat castrista encara té defensors i un indigenisme de nou encuny ha canviat en l’última versió del nacionalisme llatinoamericà. Tot això sense la intermediació d’escriptors-ideòlegs com n’hi va haver abans, encoratjadors d’utopies.