Gràcia, origen d’una història pròpia | + Història

Ara bé, de totes les festes que hi pugui haver aquests dies, la que té més cobertura mediàtica i atrau més gent és la de la Vila de Gràcia, un dels districtes barcelonins amb una identitat pròpia més arrelada i defensada pels seus veïns a capa i espasa. I això que la Vila va sorgir del no-res i, com qui diu, per casualitat.

Tot va començar quan, el 1626, l’ordre dels carmelites descalços va adquirir l’anomenada Torre Guinardó, per establir-hi un convent destinat als monjos novicis. Per això, de seguida es va conèixer com els Josepets, fent referència a la joventut dels membres de la comunitat. Tanmateix, el nom oficial era el de Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep, a petició de Josep Dalmau.

Dalmau havia sigut membre del Consell de Cent de Barcelona i jutge de la Reial Audiència, però sembla que per divergències amb el virrei es va acabar retirant de la política per anar a residir a la torre que tenia a la Vila de Sarrià, tot i que en realitat era propietat de la seva dona, Lucrècia Balcells, descendent d’una família rica. L’home volia donar la casa a l’ordre dels carmelites perquè hi instal·lessin el centre per a novicis, però ella es va oposar sempre a aquesta idea. Ara bé, quan Balcells va morir el 1625 a Dalmau li va faltar temps per entregar l’immoble als religiosos que, en comptes de quedar-se’l, van preferir vendre’l i adquirir un espai més adequat al seu propòsit. Va ser llavors quan es van decantar pels actuals Josepets. Al costat del convent, el 1687 s’hi va aixecar una església (l’actual parròquia), que acabaria donant nom a tota la Vila.

Si aquells monjos poguessin veure com ha canviat tota aquella zona des d’aleshores es posarien les mans al cap, perquè un espai que al segle XVII era pràcticament buit ara és un dels punts més conflictius per a la circulació de Barcelona, i és que els Josepets presideixen la plaça de Lesseps (que, tot i que els nostres lectors no l’hagin visitat mai, segur que els resultarà familiar per les informacions del trànsit).

L’establiment dels carmelites va actuar com a dinamitzador econòmic d’aquest punt, situat al costat del camí real que connectava Barcelona (llavors tancada per les muralles) amb Sant Cugat. El seu traçat va servir de columna vertebral per a la urbanització de la via principal de la Vila, o sigui, el carrer Gran de Gràcia, que enllaça amb el passeig de Gràcia.

Al principi, el creixement de la Vila va ser lent. Era un lloc escollit per les famílies benestants del Cap i Casal per tenir una torre on passar temporades i fugir de l’aire viciat de la ciutat, oprimida pels murs. A partir del segle XIX, amb el procés d’industrialització, es va iniciar una transformació intensa. Com que era un lloc amb molts terrenys disponibles, s’hi van instal·lar fàbriques que no tenien cabuda a Barcelona. I, entorn d’aquestes indústries, com és lògic, hi van proliferar petites cases i blocs de vivendes per als treballadors que, a poc a poc, van anar omplint la Vila. De fet, encara ara en molts llocs del nucli més antic de Gràcia es poden reconèixer vestigis d’aquells modestos immobles, que lluiten per resistir a la voraç gentrificació moderna.

Inicialment, tot aquell territori pertanyia a Sant Gervasi però, al créixer tant, el 1850 va aconseguir la independència. Tanmateix, el 1897 la Vila va ser annexionada per Barcelona en el seu procés d’expansió. Aquell mateix any també van quedar incorporades a la ciutat altres localitats dels voltants: Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Sants i Les Corts.

Malgrat l’absorció administrativa, les veïnes i veïns de Gràcia no van renunciar a la seva vinculació amb la Vila, un sentiment que s’ha transmès de generació en generació, com podrà comprovar qui hi vagi de festa major aquests dies.

---

Notícies relacionades

Guia de les festes de Gràcia 2022 a Barcelona: tot el que has de saber

La reforma de la Ronda del Mig complica la circulació a Lesseps

Carrers revolucionaris

La transformació urbana i social de la Gràcia del segle XIX s’aprecia al passejar pels carrers i prestar atenció als noms, que són tota una declaració de principis. Al nomenclàtor hi ha vies dedicades a herois liberals de l’època, com Mariana Pineda, i valors sorgits de la Revolució Francesa, com la fraternitat, el progrés, la legalitat i la llibertat.