Festivals: pau i amor (i negoci també) | + Història

D’entre les diferents modalitats de festival que hi ha, la que mou més gent és la dels macroconcerts. En un sol indret i durant dos o tres dies hi ha una desfilada de grups que atrauen quantitats enormes de públic. Aquest tipus d’esdeveniments es va fer molt popular precisament ara fa 53 anys. Entre el 15 i el 18 d’agost de 1969 es va celebrar el famós Festival de Woodstock, una trobada mítica (i mitificada) que va suposar el zenit dels moviments contraculturals dels anys 60 als EUA. Al cartell hi havia tothom: Ravi Shankar, Joan Baez, Santana, Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, The Who, Joe Cocker i, per sobre de tots, Janis Joplin i Jimi Hendrix.

Tot i que Woodstock s’ha emportat la fama, molt abans altres esdeveniments musicals van obrir camí. De fet, si ens poséssim exquisits podríem dir que tot va començar quan els grecs del segle VI a. C. van organitzar els Jocs Pítics a Delfos en homenatge al déu Apol·lo. Allà les competicions musicals eren tant o més importants que les esportives i congregaven molts espectadors. Més endavant, durant l’Edat Mitjana, va passar una cosa similar amb les justes literàries.

Ara bé, la gran diferència és que després de la Segona Guerra Mundial, gràcies a la combinació de diferents factors, els grans festivals van poder eclosionar. Cal esmentar, per exemple, la popularització de la guitarra elèctrica i la proliferació del sistema d’amplificació. Això permetia fer música en grans recintes o espais oberts i que tothom la pogués escoltar. A més, també hi havia la consolidació de la ràdio i de l'enregistrament de so, afegit al preu cada vegada més assequible dels tocadiscs. Tot això va permetre la proliferació de programes musicals a les emissores i la possibilitat de poder comprar vinils a baix preu. ¿I qui eren els clients? Les noves generacions, nascudes després de 1945, que veien com el món que els oferien els adults no els agradava. Ells volien canviar les regles del joc i van sorgir els moviments contraculturals.

Un dels principals focus va ser San Francisco, on gràcies a la presència de la Universitat de Berkeley hi havia una gran comunitat d’estudiants que s'ho va voler replantejar tot. I la música va ser una de les vies per on es va canalitzar aquesta energia. Sobretot, la que realitzava el grup Jefferson Airplane, fundat el 1965 i considerat pedra angular del rock psicodèlic. A mesura que creixia la seva popularitat també ho feia l’assistència als seus concerts, quan tocaven a llocs com el Golden Gate Park. Però allò no només era música, eren esdeveniments culturals on es llegia poesia i es feien tota mena de ‘performances’. Va ser la llavor per al Human Be-In, un festival celebrat el 14 de gener de 1967 i que està considerat el moment previ al famós Summer of Love, que aquell estiu va congregar unes 100.000 persones a la ciutat californiana. Per primera vegada en un mateix espai van confluir gent procedent de diferents tendències: des de ‘hippies’ fins a activistes per als drets civils, passant per col·lectius feministes i artistes d’avantguarda. I només a 180 quilòmetres d’allà, entre el 16 i el 18 de juny s'organitzà el Monterey International Pop Festival, un macroconcert on s'acabà de donar forma al que ja s’havia assajat al Human Be-In i que culminaria a Woodstock.

A partir d'aleshores arreu del món es va intentar imitar aquell fenomen i van proliferar els macroconcerts, perquè els promotors van veure que podia ser una bona estratègia per guanyar diners. De la mateixa manera que les poblacions turístiques han vist que també els va bé per promocionar-se i captar (encara) més visitants.

---

Notícies relacionades

La crítica musical de Woodstock 50 anys després

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Lluita antifranquista

A Catalunya, el fenomen dels festivals musicals no va trigar a arribar i van ser una eina més de la lluita antifranquista. El 1971, a Canet de Mar es van començar a organitzar les Sis Hores de Cançó i el juliol de 1975 es posà en marxa el famós Canet Rock, amb la participació dels grans noms de l’època excepte Jaume Sisa, que va ser censurat per la dictadura.