La contraportada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Com comportar-se en... una visita al museu

De com entrar en una sala i fixar-se sobretot en els vigilants, els guardians dels secrets més ocults de la contemplació espiritual

JORDI COTRINA

¿Anem al museu perquè toca anar-hi, perquè quedaríem com uns vulgars traficants de fotografies, uns miserables fabricants de records, si no tornéssim amb la mirada curulla d’aquell Vermeer que surt a totes les guies? ¿O som d’aquells que muntem tot el viatge amb la idea de palpar (és un dir: no pas amb els dits, sinó amb el delit del plaer estètic; buf: això sona una mica cursi, oi?) aquell pany de paret de color groc que només hem vist en reproduccions on el groc sempre és un color diferent al groc original? El fet és que, quan viatgem, sigui pel motiu que sigui, anem a museus, que són parada obligatòria tant per satisfer el desig d’elevació artística com per comprar llapis o postals a la botiga. És important, però, que, en qualsevol circumstància, ens marquem un temps màxim de la visita. No cal que fem com aquells tres personatges de Godard, a Bande à part, que recorren el Louvre corrent com uns posseïts, però tampoc no es tracta d’allargar massa l’estada, perquè està comprovat que el més elevat dels esperits poètics entra en un bucle d’insatisfacció i saturació després de dues hores de passeig intens per passadissos i sales. Un bon sistema per no morir en l’intent (o per no caure en la síndrome d’Stendhal i haver de ser atès en la infermeria del museu) és fixar-se només en els quadres o les estàtues que tenen el senyal que els identifica com a objectiu prioritari en les guies auditives. O bé anar directe a les peces on s’avisa que està prohibit de fer-hi fotos. No falla mai, aquest consell. També és recomanable, si vas en un grup i si els membres d’aquell grup es pensen que ets un entès, tenir a mà tres o quatre llocs comuns de la història de l’art que t’han de servir per sortir il•lès de qualsevol pregunta. I, de tant en tant, fugir de la gernació que observa aquella peça ineludible i estar-te una bona estona palplantat davant d’una miniatura holandesa en la qual ningú no para esment i dir, amb una seguretat impertorbable: “Aquesta és la joia oculta del museu”..

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

L’activitat a la qual hauríem de dedicar més atenció, però, no és ni la contemplació activa ni el vagareig desinformat, ni l’obsessió d’encaparrar-se per la Gioconda. Hauríem d’anar als museus a observar els vigilants de sala. Fa un any, Sophie Köhler ho va fer en una exposició a la Fundació Vila Casas. Es deia '8 hores amb Tàpies' i es concentrava en els gestos, les històries i la singularitat dels anònims guardians de la bellesa (això també sona un pèl cursi). Aquest juliol, al MNAC, en el marc del Festival Grec, hem pogut veure Gardien party, un espectacle on autèntics vigilants (del MOMA, de l’Ermitage o del Moderna Museet) explicaven, des de la foscor de qui mai no és vist sinó com un afegitó impersonal, quasi com l’higròmetre que mesura la humitat, les anècdotes dels visitants, les facècies dels turistes, el dubte davant aquell individu que mira amb massa atenció una obra, sense saber si és un esteta o un terrorista. Mai no hi parem esment, però hi són i ells sí que ens observen i ens analitzen. En un moment de l’espectacle, una noia deia: “És millor ser contemplatiu per sobreviure en un museu”. És a dir,

entendre la feina (i potser la visita) com un exercici de meditació, una experiència espiritual. Fixin-se en els vigilants. Potser tenen, en el posat distant, el secret de tot plegat.

Temes:

MNAC Museus

Inicia sessió 0 Comentaris

Publica una carta del lector

Una famosa còpia de la Mona Lisa se subhasta per 2,9 milions d’euros a París

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari