La nit i la protesta

També era una nit d’estiu, el 2013. Alicia Garza es va despertar plorant. No s’ho podia creure. Feia escasses hores que s’havia anunciat el veredicte. L’home que havia matat un jove negre de 17 anys desarmat havia sigut absolt. Empesa per l’emoció, Garza va escriure una publicació a Facebook en què es lamentava de «com de poc importen les vides dels negres». Aquesta frase va inspirar una amiga a crear un hashtag que, gairebé a l’instant, es va convertir en viral: Black lives matter. I l’etiqueta va seguir el seu camí fins a convertir-se en un moviment internacional i interseccional contra el racisme i la brutalitat policial.

Durant 8 minuts i 46 segons, un policia va estar pressionant el coll de George Floyd amb el genoll. El va matar per asfíxia. Aquell assassinat va marcar una onada d’indignació que va recórrer els EUA fins a l’inici de l’estiu del 2020. Hi va haver protestes massives. Hi va haver disturbis. I, també, art. Un improvisat art de carrer. Algunes de les posts de fusta contraplacades que els botiguers van utilitzar per protegir els aparadors van ser recollides i transformades en làmines murals amb obres inspirades en el moment. Sobre l’asfalt de nombroses ciutats, també sota la torre Trump a Nova York, les lletres de Black lives matter es van reproduir en mida gran i es van omplir de color i símbols de llibertat i esperança.

Notícies relacionades

El tsunami reaccionari ja és aquí (i no és només una resposta al Me Too)

El racisme i la xenofòbia, els principals motius de discriminació a Barcelona

L’artista nord-americà Nick Cave (cal no confondre’l amb el cantant australià) es va afegir a la protesta del color. El germen de la seva obra es remunta a 1991, després de la brutal pallissa de la policia de Los Angeles a Rodney King. Cave va sentir que la seva identitat estava en dubte. ¿Com es pot existir en un lloc que et percep com una amenaça? Aquell estiu remot, mentre cavil·lava, Cave va començar a recollir petits branquillons d’un parc, restes que semblen menyspreables. I així va crear el seu primer Soundsuit. Des d’aleshores, aquest reconegut artista que ha sigut qualificat com el «més alegre i crític dels artistes nord-americans», ha elaborat centenars d’aquests peculiars i magnètics ‘vestits del so’. Una mena de closques exuberants que reflexionen sobre els límits de la visibilitat. Meitat escuts, meitat màscares.

La protesta és un crit contra la injustícia, un cop de puny, una recerca de catarsi, però també una invocació a l’esperança. Quan els passos s’esgoten o el clamor s’apaivaga, queda l’art. L’eco perpetu de la protesta.