Com comportar-se a... l’arribada de setembre

La teoria pren un vol impressionant quan abandonem les vacances i tornem a la normalitat laboral, perquè és una evidència flagrant que la gran majoria de mortals experimenten una força motriu cap a la felicitat directament proporcional a la quantitat de dies que falten per tornar a la feina. També hi ha qui, farts de l’oci i del lent transcurs de les hores, del xipollejar o el vagar, de les excursions nàutiques i fluvials, dels esports de risc o de la somnolència canicular, voldrien ser immediatament al lloc assignat, disposats a somiar de nou, de seguida, en un altre paratge. I així fins a l’infinit. 

Tot és molt relatiu i molt ondulant, excepte en el cas dels nanos, que saben del cert que la felicitat es concentra i es concreta en la immediatesa, sense necessitat de formular cap tipus de concepte ni de viure en la pressió de l’aprehensió de les coses com són. Per a ells (¡ells, sí!) l’habitació és l’aprofundiment de l’espai (el que volen, allà on volen ser) sense noció del temps. Per això, la tornada a l’escola, que representa la irrupció del futur, és traumàtica. Perquè es dedica a esquerdar el penya-segat abans impertorbable que les onades, amb la persistència dels dies, van laminant. Potser per això és recomanable, d’adult, mantenir aspiracions nul·les, no desitjar gaire, evitar que les decepcions (el temps és l’actor principal d’aquest drama) es vagin acumulant com un pòsit que es converteix en un munt de runa.

Notícies relacionades

Tots tenim un doble i aquesta és l’explicació biològica

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Algú em podrà dir (i no ho puc negar) que aquesta és una actitud negativa, fins i tot egoista i gens solidària. A la defensiva, sense involucrar-se en l’esdevenir del món. Contemplativa, en el millor dels casos. Però tinc a favor referents terapèutics tan notables com el Rousseau que s’ajeia a la barca i es deixava empènyer cap a Déu sap on.

Uns científics acaben de demostrar que tinc un doble en algun lloc del món (han assegurat que tots en tenim un) que no només és com jo, sinó que, a més de compartir amb mi un elevat nombre de trets genètics, també té un caràcter i una conducta similars. Potser el lloc on vull anar és el seu i potser ell vol ser allà on soc jo. O potser no. Potser ell viu la mar de tranquil i sense inquietuds autumnals.