La contraportada
Com comportar-se a... l’arribada de setembre
De com encarar les inquietuds autumnals que esquerden el penya-segat abans impertorbable que les onades, amb la persistència dels dies, van laminant
La felicitat ha de consistir, ras i curt, a ser al lloc on voldries ser. Després, establim pactes amb nosaltres mateixos i amb l’entorn en funció del que tenim al nostre abast. No es tracta de deprimir-se perquè no es donen les condicions exigibles, sinó de pensar que hi pot haver alternatives plausibles i viables perquè els desitjos primigenis es dissolguin en una solució de possibilitats acceptables. És important, en aquest sentit, no fixar-se una fita inabastable o un objectiu massa ambiciós. Adequar les mateixes expectatives a la realitat i pensar que la felicitat també és possible (almenys en dosis homeopàtiques) quan no s’arriba al cim. De fet, moltes vegades, el cim és un miratge perdut entre les boires de les altituds, i aquest lloc que havia de ser excels i insubstituïble es torna insuls i mesquí just quan hi arribes. Som complicats, a la fi, i resulta que sempre voldríem habitar on no estem, fins i tot quan som allà on pensàvem que volíem ser.
La teoria pren un vol impressionant quan abandonem les vacances i tornem a la normalitat laboral, perquè és una evidència flagrant que la gran majoria de mortals experimenten una força motriu cap a la felicitat directament proporcional a la quantitat de dies que falten per tornar a la feina. També hi ha qui, farts de l’oci i del lent transcurs de les hores, del xipollejar o el vagar, de les excursions nàutiques i fluvials, dels esports de risc o de la somnolència canicular, voldrien ser immediatament al lloc assignat, disposats a somiar de nou, de seguida, en un altre paratge. I així fins a l’infinit.
Tot és molt relatiu i molt ondulant, excepte en el cas dels nanos, que saben del cert que la felicitat es concentra i es concreta en la immediatesa, sense necessitat de formular cap tipus de concepte ni de viure en la pressió de l’aprehensió de les coses com són. Per a ells (¡ells, sí!) l’habitació és l’aprofundiment de l’espai (el que volen, allà on volen ser) sense noció del temps. Per això, la tornada a l’escola, que representa la irrupció del futur, és traumàtica. Perquè es dedica a esquerdar el penya-segat abans impertorbable que les onades, amb la persistència dels dies, van laminant. Potser per això és recomanable, d’adult, mantenir aspiracions nul·les, no desitjar gaire, evitar que les decepcions (el temps és l’actor principal d’aquest drama) es vagin acumulant com un pòsit que es converteix en un munt de runa.
Entretots
Algú em podrà dir (i no ho puc negar) que aquesta és una actitud negativa, fins i tot egoista i gens solidària. A la defensiva, sense involucrar-se en l’esdevenir del món. Contemplativa, en el millor dels casos. Però tinc a favor referents terapèutics tan notables com el Rousseau que s’ajeia a la barca i es deixava empènyer cap a Déu sap on.
Uns científics acaben de demostrar que tinc un doble en algun lloc del món (han assegurat que tots en tenim un) que no només és com jo, sinó que, a més de compartir amb mi un elevat nombre de trets genètics, també té un caràcter i una conducta similars. Potser el lloc on vull anar és el seu i potser ell vol ser allà on soc jo. O potser no. Potser ell viu la mar de tranquil i sense inquietuds autumnals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
