Albert Serra: la broma, el nihilisme i la vedella amb bolets

Amb les habituals ulleres de sol, molt fosques, amb camises estrafolàries (de tant en tant) o amb un impecable look d’americana negre i samarreta blanca, Serra entén que la batalla final és entre la broma infinita i el màxim rigor estètic. “La idea és burlar-se de tot el món”, però fer-ho després d’haver-se passat tres mesos revisant sense descans les més de 540 hores de filmació i d’esmerçar set mesos més en el muntatge de “Pacifiction”, l’última de les seves pel·lícules, acabada d’estrenar i amb la garantia d’haver passat per la secció oficial de Cannes. Tot en Serra és excessiu, tant la verborrea que el caracteritza com el rigor que moltes vegades passa desapercebut. A la Documenta de Kassel (2012), per exemple, va exhibir la performance “Els tres porquets”, més de 100 hores de filmació a partir de la lectura de textos de Goethe, Fassbinder i Hitler. Hitler, sí, perquè Serra opta per “épater” i s’interessa pels dictadors (també Stalin!) perquè “van sortir del no-res i, d’alguna manera, van subvertir el status quo de forma quasi completa”. Uns dictadors que l’inspiren, “perquè vinc de la cultura del rock and roll i del seu sentit innat de llibertat i de menysprear el propi públic, com fan els dictadors”. Albert Serra oscil·la en la corda fluixa ideològica de qui no té ideologia (“no tinc res a dir”) i que tasta la mel tan saborosa del nihilisme, disposat aquella broma que dèiem, convençut que ningú fa el que ell fa. ¿És un provocador? Molts ho pensen, però ell assegura que no, “perquè els provocadors exageren i jo dic la veritat”.

Notícies relacionades

Albert Serra: «Soc la mare Teresa de Calcuta del cine espanyol: dono molt i rebo molt poc»

De les ‘boutades’ i les reflexions intel·ligents d’Albert Serra

El moll de l’os de la seva estètica (més enllà del treball stajanovista, aquell “model de precisió i d’exactitud en el treball”, que va dir justament Stalin) es basa en un sil·logisme i una devoció. Als rodatges hi ha d’haver caos, perquè l’absència de caos implica control i el control és avorrit. La conseqüència és la conversió del muntatge en una religió. “Tinc una metodologia molt precisa; dubto que ningú pugui fer-ho millor al planeta Terra”. Roda i roda sense parar, amb tres càmeres digitals de format petit, i acumula imatges que després, un cop garbellat el material, el puzle sense forma, acaba esdevenint una pel·lícula que tenia una cosa semblant a un guió i unes coses semblants a uns diàlegs, però que s’ha transformat en un monstre que ha nascut de la intuïció.

Potser, com diu Adrià Pujol, Serra “és qui més collona el gremi, és a dir, l’oxigena”. Potser és cert. I, amb tot això, amb vicis i virtuts, aquell nen de Banyoles, de família pagesa (“mai ningú no ha llegit un llibre, a casa”), que de jovenet treballava en una fàbrica i com a paleta, que va rebre l’ajut inicial de prohoms amb afany de mecenatge lacustre, que pensa que la família s’hauria d’abolir i que mai no descansa (“ni a l’hora de menjar ni de dormir”), ha rebut homenatges del Centre Pompidou i de la Tate Modern i ha estat nomenat Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de la República Francesa. Abomina de la família, però, pels volts de Nadal, cada any, aplega amics i coneguts a casa els pares per menjar l’arròs que cuina l’àvia que era modista, Francesca Roca, i, segons el crític de cuina Salvador García-Arbós, “la millor vedella amb bolets dels darrers 5780 anys”. És el que tenen els genis, que es fonen davant una vedella amb bolets.