Per què no hi ha paranoia nuclear com abans

Qui hagi vist ‘El puente de los espías’ recordarà l’escena en la qual Tom Hanks (l’advocat James Donovan) entra al lavabo i sorprèn el seu fill omplint la banyera fins a dalt. L’any és el 1957. Quan li pregunta què està fent, el nen contesta que quan esclati la guerra, «el primer que faran» serà tallar l’aigua i l’electricitat, així que s’ha d’omplir d’aigua tot el que es pugui. Inclosa la banyera. La conversa posterior insisteix en el pànic del petit, que en un moment donat diu el següent: «Quan llancin la bomba, els rojos apuntaran a l’Empire State. Però la bomba explotarà a 10.000 peus d’altura [...] Si la bomba és de 50 megatones, l’ona expansiva anirà cap enfora, i cap enfora, i cap enfora, i es fondrà tot d’aquí a aquí, incloent-hi on vivim... aquí». Aquests «aquí», «aquí» i «aquí» els pronuncia assenyalant els punts d’un rudimentari croquis. Això és paranoia. Tal com es va viure en aquella època.

El segle XXI, la seva gent, no semblen abonats a aquest tipus de comportament, i això que el líder del país amb l’arsenal nuclear més gran del món ha deixat clar que, si l’obliguen, podria fer servir les seves armes. ¿És indolència? ¿És falsa indolència? ¿És que la gent està anestesiada? «Crec que hi ha una cosa clau aquí que és el factor generacional», diu Carles Feixa, catedràtic d’Antropologia Social de la Universitat Pompeu Fabra, i per explicar-ho es remunta als anys de la Segona Guerra Mundial. «El record de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki va impactar una generació que va ser la que després, als anys 60, va alimentar les files del moviment pacifista i antinuclear, molt fort en aquella època. Per als que avui són joves o joves adults, esdeveniments com aquest, o com la crisi dels míssils de Cuba, pràcticament pertanyen a la prehistòria. No estan sensibilitzats com les persones que van viure aquelles èpoques».

Un altre moment cinematogràfic, o més ben dit, tota una pel·lícula: ‘No mires arriba’, aquest deliri d’Adam McKay que retrata una civilització a punt de ser destruïda per un meteorit. Aquesta civilització que, en lloc de cedir a la histèria, s’ho pren tot amb la tranquil·litat més gran. Els polítics ho utilitzen políticament, les xarxes socials ho banalitzen, la informació es posa en dubte. Però l’important aquí és la civilització: la humana, l’occidental, la del segle XXI. La societat de l’espectacle, de les xarxes socials, de les notícies falses. «Crec que aquí hi ha una gran diferència amb la manera d’assumir una amenaça com aquesta, i és que ara vivim en una societat en què la gent ja no sap què creure, i en què la comunicació ja no és unidireccional, sinó multidireccional: una societat en què la credibilitat dels mitjans de comunicació tradicionals es troba en dubte», diu Feixa. Potser no és per a tant, diran alguns. Potser exageren, diran d’altres.

Notícies relacionades

Biden: «L’Harmagedon nuclear és més a prop que mai des de la crisi dels míssils de Cuba»

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

La gent ja no sap què creure, i en part és normal: va ser fa cosa d’una setmana que el president Biden es va enfilar als titulars de tot el món amb la seva afirmació que «l’Harmaguedon nuclear és més a prop que mai des de la crisi dels míssils de Cuba», però resulta que als dos dies el seu propi Consell de Seguretat Nacional li va sortir al pas. Segons el seu portaveu, John Kirby, les declaracions del mandatari no estaven basades en cap dada nova d’intel·ligència, així que res convidava a modificar «l’actual política nuclear estratègica» del país. «No hi ha nous indicis que el senyor Putin hagi decidit fer servir armes nuclears ni, francament, que estigui contemplant aquesta decisió», va afegir. ¿Llavors? Sobre això, Feixa recorda que vivim en un món de constants amenaces, nuclears i de tota classe, que mai realment es materialitzen, i quan ho fan, per molt greus que siguin, «solen tenir un abast local». «És una altra teoria que explicaria el que passa, la del llop que arriba però mai arriba. S’ha de recordar que als anys 80 també hi va haver una crisi nuclear, quan la tensió entre l’URSS i els EUA per la instal·lació de míssils nuclears a Europa va portar a pensar, de nou, en una possible guerra nuclear. Però al final no va passar res. Crec que és també en part per això que aquesta classe d’amenaces acaben perdent valor».

Sí, és cert: alguns ucraïnesos improvisen refugis per si hi hagués un atac i Finlàndia ha demanat a la població que compri pastilles de iode per pal·liar els efectes d’una possible radiació nuclear. Però ¿el món està a punt de la histèria? Hi haurà qui digui que sí, i hi haurà qui faci broma al llegir articles com aquest. Dit d’una altra manera: ¿un meteorit acabarà amb la Terra? Bah. Ja hi haurà temps de preocupar-se per això.