Gabo, la construcció d’un heroi colombià

Llavors, fulgurant com l’estrella que ja llavors era, va aparèixer Gabriel García Márquez, el fill del telegrafista d’Aracataca, i va descarregar una descomunal bomba d’optimisme en l’ànim del país. La notícia del primer Nobel de literatura en la història de Colòmbia té moltes lectures, la literària primer, per descomptat, però també una de social en què s’incideix poc, i que té a veure amb el context, amb un país mig fallit que de sobte trobava un motiu d’orgull. L’esclat va ser de tal magnitud que la seva ona expansiva s’estén fins avui, i és visible en les celebracions que han tingut lloc per commemorar els 40 anys del premi. Pocs Nobel de literatura tenen el significat i la dimensió social que ha tingut García Márquez a Colòmbia. A pocs els estimen tant al seu país. A pocs els anomenen, des del president fins al paleta, pel seu diminutiu carinyós. Gabo. Gabito.

«Colòmbia l’any 82 era una democràcia fallida, una nació fallida», diu Omar Rincón, director del Centre d’Estudis en Periodisme de la Universitat dels Andes. «El Nobel va arribar quan el país estava en un dels seus pitjors moments. Res sortia bé, tot era una desgràcia. Aquest Nobel ens va permetre existir». Conrado Zuluaga, escriptor, editor i rigorós estudiós de l’obra de García Márquez, diu que l’impacte de l’escriptor colombià s’ha de mesurar no en termes literaris, o no només, sinó històrics: «Abans de 1967, quan apareix ‘Cent anys de solitud’, ¿què hi ha? No hi ha res... Uns historiadors, uns polítics que s’intercanvien el poder... Qualsevol que estudiï el segle XX a Colòmbia a l’arribar a García Márquez hauria de parar i analitzar quina projecció van tenir sobre el país la seva obra i el seu premi».

Més enllà del moment històric –que és important–, va resultar que el nobel era un home d’extracció popular, aliè a les cotilles que identifiquen les elits colombianes: això va contribuir a fer més gran la seva aurèola. «El millor de Colòmbia està en l’àmbit popular», afirma Rincón. «El classisme colombià, les elits, ens han donat molt poc». Per a Zuluaga, hi ha un carisma que explica la seva connexió amb el colombià mitjà («era un tio molt simpàtic, amable amb la gent, no li molestava la turbamulta, firmava llibres on fos»), i per il·lustrar-ho recorre a una anècdota ocorreguda durant la celebració d’un Hay Festival, a Cartagena de Indias: «Recordo que un dia vaig anar a prendre alguna cosa a l’Hotel Santa Teresa i vaig veure que hi havia una multitud a l’entrada. Llavors m’hi vaig acostar i vaig preguntar què passava, i em van dir: ‘És que el senyor García Márquez és al pati amb uns amics i la gent està fent cua per saludar-lo’. I així era, tal qual. Va estar dues hores saludant gent enmig d’un enrenou enorme».

Notícies relacionades

García Márquez: l'escriptor que va arribar d'Aracataca al cim

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

Hi ha centenars d’històries com aquesta, tantes com persones a qui Gabo va estrènyer la mà al seu pas per Cartagena, per Bogotà, per tot arreu. «En aquest país tothom necessita parlar del seu Gabo, tothom vol parlar de Gabito: quan vaig conèixer Gabito, quan em vaig trobar Gabito, quan vaig parlar amb Gabito. Però és normal, perquè no tenim cap altra icona d’aquesta magnitud», diu Rincón. «Gabo és la nostra marca Colòmbia de cara a l’exterior, el símbol del colombià creatiu per a bé, mentre que el creatiu per a mal vindria a ser Pablo Escobar. D’altra banda, era un personatge amb un enorme cabal de mitologia darrere, amb una quantitat d’històries al voltant. Per tot això, crec que era i continua sent una pop-star». No hi ha gaires cerimònies de lliurament del Nobel que puguin presumir d’un premiat saludant el respectable amb ‘liquiliqui’ i una festa entre bambolines amb un grup de ‘vallenato’ inclòs.

I tot això permet formular el següent postulat: en termes d’admiració, Gabo és per als colombians el que –és l’exemple paradigmàtic– Maradona és per als argentins. Aquesta mena d’ídol. «És el nostre gran ídol», confirma Zuluaga. «Gabo és un referent perquè és Gabo», diu Rincón, «però també perquè és un heroi en un país en què no tenim gaires herois». Ni Rulfo a Mèxic, ni Vargas Llosa al Perú, ni Borges a l’Argentina. «No és el mateix, perquè tots són vistos com a molt intel·lectuals i, en el cas de Vargas Llosa, com a polític». Al cap i a la fi, García Márquez va rescatar tot un país de la depressió. No és poca cosa.