Duel audiovisual entre Shakira i Piqué

Ja a la primera escena, contemplem el defensa del Barça en un terrat (l’altura l’associem a l’èxit, domini, poder...) contemplant la ciutat de Barcelona (cosa que ens condueix a la reflexió, a prendre perspectiva) de braços plegats i d’esquena als comentaris, rumors i especulacions que s’escolten baixet un sobre el seu rendiment en el terreny de joc. Al presentar-se («Soc Gerard»), el pla general passa a un de perfil per identificar-lo. A ‘Monotonía’, en canvi, n’hi ha prou amb fixar-se en el seu ‘look’ (dessuadora blanca i uns pantalons grisos d’esport) per reconèixer-lo perquè és idèntic al que vestia al videoclip de ‘Me enamoré’ en què el futbolista va participar el 2017). Bé, per l’‘outfit’ i perquè amb un ‘bazuca’ li travessa el pit a Shakira. Però tornem al terrat i a la cara de Piqué on, no per casualitat (perquè es podia haver canviat l’orientació o eliminat-se a través de mínims recursos d’il·luminació), apareixen reflexos de la llum del sol per concedir-li un halo gairebé diví... «De repente ya no eras el mismo, me dejaste por tu narcisismo», que diria la batxata de la de Barranquilla. 

És ja en el segon 21 quan s’inicia el diàleg entre el Gerard adult i el Gerard nen. Aquesta narració temporal que enllaça passat, present i futur (al final del vídeo) és perfectament composta. Dels 2,17 que dura el vídeo, més d’un minut i mig està dedicat a imatges de quan era una criatura (la majoria pertanyen al 1992, tenia 5 anys i el seu somni era ser jugador del Barça). I ja es veu un nen lligat a una pilota, molt culer, entremaliat i provocador. Potser aquest aparent excés de la seva etapa infantil busca també representar «aquest nen gran» que descriuen els que el coneixen (i a aquest home «immadur» a qui s’acolliria que l’ha patit com a parella). Davant el Gerard nen, el Gerard adult s’emociona. Els ulls plens de llàgrimes (mira, exactament igual que els de Shakira quan ensopega amb qui l’interpreta al supermercat on es va gravar ‘Monotonía’), una mà a la boca per reprimir l’emoció i no arribar al plor i algun somriure còmplice amb el seu mini jo (continuo sent el mateix). Fins i tot, l’ombra de l’adult es projecta sobre el petit.

La transició a l’actualitat es percep perquè veiem Piqué conduint. Arriba al Camp Nou i el Gerard petit i el gran entren a l’estadi. L’adult camina amb les mans a les butxaques (inactiu) i d’esquena a la càmera (espectador) fent la sensació que s’allunya, marxa. Es col·loca al centre del camp on s’acostuma a retre homenatges i on s’inicien els partits (etapes). Llavors eleva el cap i mira a la llotja presidencial. I tot i que no ho hagués verbalitzat (diu Piqué: «ja em coneixeu, tornaré»), visualment queda claríssim quin és el seu següent objectiu (te felicito que bien actúas…). Gairebé tan evident com quan veiem Shakira recollir el seu cor després de ser aixafat i guardar-lo en una caixa amb candau perquè ningú més el danyi. 

Notícies relacionades

Un comiat a l’estil Piqué

Piqué es pronuncia sobre l’embaràs de la seva nova nòvia, Clara Chía

El vídeo acaba amb una imatge del petit Gerard amb la samarreta blaugrana que penetra la càmera amb la característica mirada Piqué. Aquella en la qual s’intueix que el dels ulls blaus ja està tramant la pròxima jugada. Per la seva banda, en el desenllaç de ‘Monotonía’, Shakira somriu alleujada amb ulls encara tristois al posseir de nou la clau que obre el seu cor. 

En els dos vídeos vaig trobar a faltar una picada d’ullet final: ‘un adéu amb la maneta’.