Els 9 llibres clau per no oblidar l’escriptor Josep Maria Espinàs

‘A la taula dels altres. A peu pel Priorat’

Després del seu primer viatge a peu pel Pallars i la Vall d’Aran, encara amb alguns excessos descriptius davant el paisatge monumental, Espinàs va afinar la seva fórmula en el segon intent i amb això va crear el que va arribar a definir com «un gènere propi». Els diàlegs entre un senyoret de Barcelona i l’eixuta població local transpiren un humor absurd. Amb el pas dels anys, el Priorat de 1957 –quan arrencar vinyes era un ofici amb més futur que plantar-les, el seu vi tenia fama de vinagre, dues immigrants andaluses amb pantalons eren notícia i trobar una fonda on servissin un foraster, una odissea– resulta ja irreconeixible.

‘Una vida articulada’

És alguna cosa més que una antologia dels millors articles de Josep Maria Espinàs publicats entre 1976 i el 2012. Espinàs el va veure com el llibre que volia que «quedés». Ordenades cronològicament, les columnes van ser editades per suprimir passatges reiteratius o innecessàriament referits a un context ja irrellevant. Sense política, personalitats, el que queda és la vida, comentada amb un humor plàcid i reivindicatiu de la cosa concreta, sensorial, quotidiana.

‘Inventari de jubilacions’

El més semblant a una autobiografia d’Espinàs. Escrit al fer 65 anys, quan recorda que com escriptor complir-los no condueix a retirar-se laboralment. I, efectivament, encara li quedarien gairebé 30 anys d’escriptura per davant. Tots els seus llibres d’apunts biogràfics posteriors són destil·lacions (temàtiques, o de depuració d’estil) d’aquest llibre, en què encara falta molt temps viscut i apareixen episodis sobre els quals va preferir no insistir després, com la seva fugaç incursió política en les eleccions de 1980.

‘El teu nom és Olga’

No només un llibre, més aviat un fenomen social. La d’Espinàs va ser la primera generació de pares que van compartir l’experiència de tenir a càrrec un fill amb alguna dificultat en lloc d’amagar-ho, una cosa que avui ens sembla inconcebible. Un acte d’amor vigent malgrat el temps que ha passat des de la seva publicació, el 1986. La distància temporal, en canvi, també ens recorda fins a quin punt s’han transformat aspectes com la integració laboral de les persones amb síndrome de Down o la terminologia.

‘A ritme del temps. Notes d’una vida’

Un dels aspectes de la prosa d’Espinàs és el ritme. En una de les moltes entrevistes que vam publicar amb ell al llarg d’aquests anys a EL PERIÓDICO, precisament amb motiu de la publicació d’aquest llibre, li vam preguntar si creia que ‘tenia swing’ i, aficionat com era al jazz, sembla que el concepte li va agradar. La seva insistència que els textos tinguin ritme i melodia el va portar a l’extrem de redactar breus episodis biogràfics en forma de gairebé vers lliure.

‘El meu ofici’

Espinàs explica els passos que va seguir la seva carrera, desgrana pensaments sobre la literatura i defineix quines són les seves (relatives) ambicions com a professional de l’escriptura: «He anat vivint i escrivint ajudat per algunes i diverses ambicions, sempre petites, les que no perjudiquen ni el fetge ni el cervell. Senzillament, escriure el millor possible sense forçar el que jo soc, no sentir-me adversari dels altres escriptors, que hi hagi prou lectors d’un llibre per justificar la seva edició, que la crítica digui el que li sembli o que no digui res, que no necessiti cap càrrec per viure –ni, sobretot, per influir–, i poder somriure d’una manera intel·lectual i educada pensant en els que tenen, ells sí, l’ambició de dictar sentències literàries».

‘Relacions particulars’

Sis col·leccions d’anècdotes sorgides del contacte amb altres escriptors: Salvador Espriu, J. V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela (a la coberta carregant Espinàs durant el viatge de tots dos pel Pirineu de Lleida) i Josep Maria de Sagarra. El capítol dedicat a Foix és una divertida queixa sobre els poetes que persegueixen els altres insistint a llegir els seus versos en veu alta, el dedicat a Cela mostra algunes debilitats i impostures rere la imatge d’ogre del gallec i les vivències amb Josep Pla de l’observador, jove i tímid membre del cercle de ‘Destino’ el retraten en la seva contradictòria relació amb els fets, la bona educació i la gastronomia.

‘Entre els lectors i jo’

Josep Maria Espinàs va contestar al llarg de la seva carrera comptadíssimes cartes de totes les que va rebre. Però sí, explica, en va treure profit. «Aquesta recopilació és una prova de l’enriquiment que suposa la correspondència dels lectors. Sense els interrogants que m’han plantejat, sense les inquietuds personals que m’han confiat, i també sense les crítiques opinions sobre el que he escrit, jo m’havia perdut molts estímuls per concretar algunes idees».

‘Els nostres objectes de cada dia’

Notícies relacionades

Multimèdia | Josep Maria Espinàs, la vida en una columna

Mor Josep Maria Espinàs, l’observador discret

Un llibre deliciós i lamentablement no reeditat, però que diu molt de l’escriptura d’Espinàs (i de quantes coses han canviat en la nostra vida quotidiana des que el va escriure el 1981). Un «petit diccionari irònic i sentimental» en què és capaç de treure suc d’una sèrie d’objectes tan banals com les agulles d’estendre la roba, la tauleta de nit, el mocador (quan els de paper eren una novetat), el telèfon (quan denunciava l’autoritarisme de l’objecte que ens obligava a anar a un lloc quan sonava) o «la màquina de retratar» quan encara es deia «la màquina de retratar».