Gossos i gats també pateixen al·lèrgies

És la més coneguda, ja que és la més comuna en gossos i gats. Aquest grup general es pot subdividir en dos: al·lergògens al pol·len i al·lergògens als àcars. Com passa amb els humans, els signes de les al·lèrgies causades per pòl·lens solen aparèixer esporàdicament durant l’any, coincidint segons l’espècie de planta productora a la primavera o a la tardor. Tanmateix, d’àcars n’hi ha a qualsevol casa, per tant, l’animal que sigui al·lèrgic a aquests insectes patirà de forma constant aquesta al·lèrgia. «Excepte que se li inoculin àcars o pol·len, les anomenades ‘autovacunes’, perquè s’hi vagi sensibilitzant» i el seu sistema immunològic produeixi defenses naturals que combatin aquests al·lergògens, assegura el doctor Xavier Roura, del servei de Medicina Interna de Petits Animals de l’Hospital Clínic Veterinari de la UAB. Els signes més habituals en què es manifesta l’al·lèrgia al pol·len o als àcars són la picor i l’enrogiment de la pell. Tanmateix, és probable que el que realment es vegi siguin les lesions causades per haver-se rascat o infeccions secundàries de fongs o bacteris que aprofiten la inflamació i la baixada de defenses de la pell de l’animal per instal·lar-s’hi i causar-li danys epitelials i augmentar la pruïja (la coïssor o picor) en l’animal.

Gossos i gats solen ser molt al·lèrgics a la picada o la saliva d’alguns insectes: puces i paparres són els grans enemics de les nostres mascotes. A més, si una paparra o una puça parasita un gos o un gat i aquest té alguna malaltia, quan en succiona la sang també en succiona el virus o el bacteri que li causa aquesta malaltia, per això la pot transmetre al pròxim animal o ésser humà que parasiti. És a dir, puces i paparres poden transmetre malalties greus, tal com explica la doctora Ana Ríos, responsable del servei de dermatologia de l’Hospital Veterinari Puchol. És per això que convé tenir el nostre animal de companyia correctament desparasitat, per intentar evitar el contagi de malalties sistèmiques per part d’ectoparàsits. Tanmateix, i al contrari del que passa amb les al·lèrgies al pol·len i als àcars, «no són al·lèrgies que es mantinguin de forma crònica», assegura Roura. «La més comuna és l’al·lèrgia a la picada de la puça, perquè és un insecte que viu tot l’any», matisa Roura.

Alguns animals també poden tenir al·lèrgies alimentàries, tot i que es tracta de «l’al·lèrgia menys comuna i la més difícil de detectar», matisa el doctor Roura. Si el teu gos o el teu gat té una al·lèrgia alimentària, el més habitual és que sigui a algun tipus de proteïna d’aliments com la llet, la carn de vedella o pollastre, el blat, els ous, el peix o, fins i tot, la soja. En general, es pot afirmar que els aliments més susceptibles de causar una al·lèrgia o intolerància són els que tenen un alt contingut proteic, i que són consumits amb més freqüència. El problema és que, per detectar aquest tipus d’al·lèrgies, «les anàlisis de sang són orientatives, però no són fiables al cent per cent», continua el doctor Roura. La fórmula per detectar aquesta anomalia és la de l’assaig-error: «Donar-los una dieta hidrolitzada i al cap de dues o tres setmanes, si l’animal ha millorat, tornar a la dieta inicial, per veure si és això». O, una mica més barat, «recórrer a una dieta d’exclusió: si no ha menjat mai peix, per exemple, se li fa provar peix i patates i es descarta la proteïna a què és al·lèrgic», assegura. La forma en què es manifestarà l’al·lèrgia serà, una vegada més, com en els humans: amb vòmits o diarrees en els casos més extrems (i amb una ingesta més elevada) o picors i enrogiment de la pell. Aproximadament un 10% dels gossos i fins un 30% dels gats que presenten una al·lèrgia o intolerància manifesten a més símptomes gastrointestinals (vòmits, diarrees).