El que queda d’Antonio Franco

Van explicar ahir els presents que quan el 8 d’octubre de 2021 es va entregar a la família d’Antonio Franco el Premi Ofici de Periodista, a títol pòstum, es van preguntar què recordarien les noves generacions de periodistes del gegant de la professió que havia desaparegut físicament aquell 25 de setembre. Quin llegat deixaria. Les respostes són moltes: una manera d’exercir la direcció i d’entendre el periodisme com a servei; una generació de professionals formats a la seva ombra; EL PERIÓDICO DE CATALUNYA... Les recull el llibre que aquell dia va començar a prendre forma (‘Antonio Franco, un gegant del periodisme’), publicat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i presentat aquest dimarts a l’auditori de l’Espai Francesca Bonnemaison, davant la impossibilitat d’encaixar els assistents a la seu col·legial. I les van desgranar els familiars, amics i companys de professió que es van reunir per recordar la seva desaparició física fa ara dos anys.

El que queda d’Antonio Franco a EL PERIÓDICO: en paraules del seu actual director, Albert Sáez, molt. Primer, entendre que el periodisme «s’ha de reinventar contínuament» i no només com a model de negoci, sinó també «per servir millor la gent». I fer-ho adaptant en cada moment un model que superava la divisió canònica de premsa informativa-interpretativa i popular-sensacionalista: «Fer un diari que explicava els temes de la primera, de manera que la gent ho entengués». Segon, fer-ho amb «rigor». I tercer, la «no neutralitat; un diari ha de dir coses i fer-ho a partir d’uns determinats valors». En resum, aquest és el llegat: «Un diari no neutral, que ho sosté des del rigor i en servei dels lectors».

«No hi ha ningú que hagi estimat tant El Periódico», va sentenciar el fill del primer director del diari, Andreu Franco, que va rebre una ovació amb els assistent dempeus. D’ell va recordar (discussions futbolístiques i polítiques a part) que va ser «honest, valent i visionari». Que va fer que la màxima competència es cansés de recollir pilotes informatives del fons de la xarxa. I que va renunciar l’oferta de passar-s’hi. Que el seu cap no va rodar malgrat Pujol i Aznar «i va poder decidir quan deixar la primera línia». «I aquell 3% que Maragall va dir perquè ho va llegir en un editorial del meu pare, i va ser el principi del final del pujolisme».

El periodista total

Problemes de veu van impedir que prengués la paraula José Antonio Sorolla, que va ser el seu redactor en cap i director adjunt, a ‘El Periódico’ i en l’edició catalana d’‘El País’, colze a colze durant 30 anys com va recordar Xavier Casinos (coordinador del llibre junt amb el mateix Sorolla, Xavier Vidal-Folch, Núria de José Gomar i Xavier Puig. Per Sorolla, Franco va ser «el periodista total», «capaç d’inventar un diari com EL PERIÓDICO, escriure un editorial com el que va fer esclatar la polèmica del 3%» apostar per la informació «de l’important i l’interessant», convertir ‘El País’ de Barcelona «no en una delegació, sinó una redacció integrada» en un mitjà nascut a Madrid o concebre la redacció (en això els temps no són els mateixos) com «una maquinària centralitzada». Rosa Mora, companya de la promoció Regis Debray de l’escola de periodisme de l’Església, el va recordar com, ja des d’aleshores, un «líder». I anys més tard, «un ventilador d’idees, que sabia treure coses bones de la gent».

Qui va ser també membre de l’equip fundacional i primera corresponsal d’EL PERIÓDICO a Londres, Rosa Massagué, hi va afegir un contrapunt. Franco era fill del seu temps, i el paper de les dones a les seves redaccions va ser limitat, tot i que el seu adjunt José Antonio Sorolla sovint hi advoqués (a més d’estroncar arrencades del cap amb els afectats per ells). Però en ple #MeToo, recorda, en va fer algun que sol costar, reconèixer els errors. «Crec que la nostra generació en aquesta cosa ens hem equivocat molt i ho hem fet malament», li va dir un dia, anys després de deixar la direcció.

Xavier Vidal-Folch va ser un dels inclosos en un «ens en anem» col·lectiu però pronunciat per Antonio Franco quan part de l’equip fundador d’EL PERIÓDICO va marxar per aixecar l’edició barcelonina d’‘El País’ (molts d’ells van fer un ‘tornem’ seguint de nou Franco a partir de 1988). «Però va ser amb molt de compte de no destruir l’equip, va quedar gent molt bona», adverteix. Segons la seva opinió, la seva innovació va ser «parlar de la vida no oficial» i el seu carisma, el d’«un organitzador», un «picapedrer» tant per la intensitat de la seva feina com pels seus articles «contundents», en els quals «no hi havia res banal».

Llibre homenatge

El llibre amb què ha ressuscitat de manera excepcional la col·lecció Vaixells de Paper del CpC explica qui era Antonio Franco. A través de dues síntesis de professors d’història del periodisme com Josep Maria Casasús i Jaume Guillamet, que el recorda com l’autor del «diari català de la Transició», de l’edició en català d’EL PERIÓDICO 15 anys abans de qualsevol intent similar i «sense simpatia ni suport moral de la Generalitat de Jordi Pujol», de dues entrevistes clau (de Josep M. Muñoz i Jaume Fabre, publicades al seu dia a ‘L’Avenç’ i ‘Capçalera’), dels articles que es van escriure després de la seva mort (de Màrius Carol, Iosu de la Torre, José A. Sorolla, Emilio Pérez de Rozas, Xavier Vidal-Folch, Lluís Bassets, Andreu Missé, Pere Rusiñol, Juan Luis Cebrián, Soledad Gallego-Díaz, Joaquin Estefanía, Ramon Besa, José Sanclemente i Xavier Roig). I encara més, a través d’una antologia d’articles publicats durant 37 anys a EL PERIÓDICO (fins a l’últim que va firmar, ‘El més difícil encara per a la premsa’, només 23 dies abans de la seva mort), a ‘El País’, al ‘Diari de Barcelona’, a ‘ElDiario.es’, a ‘El Maresme’, a ‘El Papus’ i a ‘Jóvenes’, i encara faltaria ‘Barrabás’. Perquè com va recordar la professora de la Universitat de València María Iranzo, una de les seves lliçons és que «no són de segona ni el periodisme satíric, ni l’esportiu... ni l’Elx».

Notícies relacionades

Aquí seguim, mestre, molestant

Set plantes aptes (i beneficioses) per a gats

A l’escenari eren, per prendre la paraula Sáez, Vidal-Folch, Mora, Massagué i Casinos. A la platea Sorolla. Molts que per a ell van ser «bandits», escoltant. I igual que la força de la gravetat és inexorable i fa que les coses caiguin cap avall i no cap amunt, i el que no pot ser no pot ser i a més és impossible, Emilio Pérez de Rozas, fora de guió i amb el seu article ‘Aquí seguim, cap, molestant’ encara escalfi la web del diari, va parlar. «Era com el flautista d’Hamelín, el seguíem. Tenia complicitat amb la gent i era tan bo que no tenia cap por d’envoltar-se dels millors, perquè cap li arribaria a la sola de les sabates». I no era complaent. «Baixava a la redacció, tot i que crec que ho hauria d’haver fet més, s’acostava a la secció d’esports i ens deia que quina merda de secció estàvem fent». ¿Com? «Fa mesos que no em truca ningú per queixar-se», precisava.

Una vegada acabat tot (de cap altra persona no ho explicaríem, però a ell segur que no l’incomodarà, vaja, al contrari), l’Emilio plorava al vestíbul desconsolat: «Que gran que era».