"A Catalunya no hi ha bilingüisme, hi ha una diglòssia com una casa de pagès"

Soc una professora de català en un institut de secundària de Girona. Aquest curs faig 3er d’ESO i tinc les meves cinc classes assignades absolutament enfadades amb mi. Per què ? Perquè els he dit que si es dirigeixen a mi o em pregunten el que sigui en castellà, els abaixaré la nota del trimestre.

"Pero esto es injusto! Nadie habla catalán!" "No lo puedes ordenar!" "Tenemos libertad para hablar en castellano!" "Pues yo preguntaré en castellano".

Aquestes són, només, algunes de les reaccions que he hagut d’escoltar. Si als anys 90 em diuen que ni a les classes de Llengua Catalana parlarien en català, de debò que no m’ho hagués cregut. I ara m’està passant..., i a Girona! Ja no sé de què serveix explicar la història de Catalunya; de què serveix explicar als immigrants que el nostre país va ser importantíssim a l'Edat Mitjana; de què serveix explicar-los la dictadura de 40 anys que vàrem patir... De què serveix, si quan acabem la classe, el catalanet de torn li diu al l’immigrant que té al costat: "¿Me dejas tu boli?".

Aquí no hi ha bilingüisme, aquí hi ha una diglòssia com una casa de pagès. El nostre alumnat ha entès que amb el castellà n'hi ha prou i amb això es queden. I la culpa només és nostra, dels catalanoparlants: culpa per passar-nos al castellà a la primera de canvi; culpa per menjar en un restaurant on només hi ha la carta en castellà i no demanar el full de reclamacions; culpa per no valorar prou ni la nostra llengua ni la nostra terra.

"El que mata el català és la indiferència. Ja pot tenir molt de prestigi que, si no s’usa, malament", ens deia Carme Junyent. Això ja raneja el surrealisme. Si els nostres herois catalans aixequessin el cap, l'haurien de tornar a abaixar..., de vergonya.