"És indecent que disposar d’una casa costi l’equivalent a un sou"

Isaac Asimov va dir: "Els governs no hi són per solucionar els problemes sinó per a prevenir-los", i si a això li afegim que George Orwell, a 'Homenatge a Catalunya', va dir que la paraula favorita dels espanyols és "mañana", tenim l’equació feta.

De tots és sabut que els preus dels habitatges, si més no a Barcelona, van pujar poc després de declarar-se aquesta ciutat olímpica: "qui vulgui viure aquí, que ho pagui". I des de llavors, els preus no han parat de pujar. Fa temps que alguns que no tenim estudis universitaris d’economia ni habitatge però sí de fer números per arribar a final de mes, temíem que el preu de l’habitatge arribés a rècords mai vistos i que esdevindria un luxe.

Bingo! Després de veure com l’especulació salvatge i l’espiral neoliberal de l’oferta i la demanda han transformat el dret bàsic de l’habitatge -recollit a la Constitució- en un bé de luxe, defenso ara la intervenció de l’Estat mitjançant un barem habitatge/preu: metres quadrats, moblat o no, qualitat dels acabats, ascensor o altres infraestructures d’accessibilitat, i que tot ponderat doni un preu de referència limitat per l’Estat d’acord amb determinats indicadors econòmics.

És indecent que disposar d’una casa costi l’equivalent a un sou. Què fem amb les immobiliàries? Doncs es nacionalitzen fins que els preus de l’habitatge es redueixin a preus raonables, és a dir, la meitat o una tercera part del que costen ara. I multes exemplars i presó per als que mantinguin preus il·legalment abusius.