"¿Us sembla normal que per prendre una cervesa davant del mar a Barcelona s'hagi de demanar un crèdit?"

Benvolguts edils municipals, servidor, que encara paga religiosament els seus impostos en aquesta Barcelona cada vegada menys nostra, us escriu sobre la transformació en marxa: Neobarcelona, on el resident local és una espècie en extinció.

L'altre dia, ingenu de mi, vaig intentar prendre alguna cosa a la Vila Olímpica sense hipotecar un ronyó. Error crass. Una canya i quatre olives costen el que abans un casament amb arròs inclòs. Dinar per menys de 50 euros és una utopia; mentre que al meu barri, per 15 euros, menges amb postres i cafè. Però és clar, allà no hi ha vistes a iots ni cambrers que et parlen en anglès assumint que ets turista.

Direu que "és el mercat, amic" però, ¿què em dieu del litoral barceloní? Segons el meu IBI, encara és de Barcelona, tot i que seure a les seves terrasses és tan accessible com un safari a la Lluna. Excepte l'heroica excepció del Club Nàutic de la platja de la Mar Bella, els xiringuitos són més Mònaco que Mediterrani. Normal, si els cobren mig milió per quatre taulons i un para-sol, el mojito costa com una acció de l'IBEX.

I aquí la meva pregunta: ¿per a quan una mica de justícia poètica urbanística? Si tenim VPO per a l'habitatge, ¿per què no TPB (Tapeig a Preu Barceloní) per a la restauració? Un percentatge de locals amb rendes reduïdes per a empresaris locals (no 'holdings' a Luxemburg) i preus que no provoquin taquicàrdies. Així, entre el restaurant de disseny on tres molècules deconstruïdes valen 90 euros i el bar de tota la vida on per 15 euros menges com Déu mana, podríem crear aquest ecosistema anomenat ciutat habitable.

És irònic que els barcelonins, que sostenen amb els seus impostos les infraestructures de postal, no puguin gaudir de la seva costa sense sentir-se turistes. ¿O potser us sembla normal que per prendre una cervesa davant del mar s'hagi de demanar un crèdit? Amb l'atreviment del desencant i l'esperança que mai mor.