"Per un excés de zel, els avis no poden tornar a les residències"

Som una família que hem caigut en la doble trampa que ha parat la Generalitat a alguns familiars d'avis residents en geriàtrics. Durant el desori inicial, quan els avis van començar a caure com a mosques i arribaven notícies que no se'ls derivaria als hospitals en cas de covid, vam caure en el primer parany: decidir dur la mare cap a casa, per protegir-la i per contribuir al fet que la residència on s'estava pogués organitzar-se millor en un moment d'abandó absolut per part de les autoritats competents. La primera trampa va ser 'acceptar' de dur-nos-la cap a casa sense que cap prova del covid-19.

Tot i que la vam mantenir en aïllament, una persona gran amb mobilitat reduïda a càrrec de persones no professionals suposava un perill. Ens podríem haver posat malalts tota la família, però davant la disjuntiva de deixar-la "abandonada" o caure malalts, ens vam decidir per la primera... I així vam contribuir a restar una mort a la llista de les residències en cas que les coses haguessin anat molt malament. Hauria estat simplement, mort a domicili. Primer gol en pròpia porta.

La segona trampa és més subtil: al principi les residències van estar abandonades; ara estan tan controlades que, malgrat que ja estiguin organitzades, hagin separat bé les zones vermelles (malalts), grogues (sospitosos) i verdes; facin més de 20 dies que no tenen nous casos o que ja tothom està curat, o no et donen permís o te'l donen però alenteixen el procés per retornar els residents. I això que per retornar-los hauran d'haver passat el test (sí, el mateix que no van passar per sortir) i hauran d'estar 15 dies en aïllament preventiu.

Les famílies hem estat i estem fent esforços titànics: mentre teletreballem, sense cap mena de suport, perquè segons ens van informar des de Serveis Socials no s'havia contemplat cap ajut per nosaltres (sí per les famílies de centres de dia) o, ara, quan ja tothom es desconfina i nosaltres per precaució no ho fem, perquè els nostres avis són persones d'alt risc. I els que hem de tornar al treball presencial i no sabem com ens ho farem perquè no es poden quedar sols a casa, però sobretot preocupats perquè no els podem cuidar tan bé com voldríem perquè no tenim ni eines ni capacitat suficient (i tot així ho portem fent des de fa més de dos mesos).

Doncs ara, per un excés de zel (que tots hauríem volgut que l'haguessin tingut des de bon principi; o  fins i tot abans, quan els diversos governs van pastelejar tot el món residencial) seguim esperant que ens donin permís de reingrés. I no hi ha data. Segon gol en pròpia porta: som els grans abandonats. Quan vam signar el paper conforme ens els dúiem cap a casa, en realitat vam signar un paper que deia "et passo el marró a tu". No tenen vergonya.