"Vistos els precedents de Líbia i l' Irak, pot ser que a Síria sigui pitjor el remei que la malaltia"

Acaba el mandat del president Joe Biden i, casualment, s’intensifiquen les guerres enquistades d’Ucraïna i Palestina i ara Síria, on inesperadament les forces rebels sirianes han derrocat el Govern de Bashar el Asad, aprofitant el desgast de Rússia a Ucraïna i de l’Iran i la milícia libanesa Hizbulá amb la guerra contra Israel, sorgint al respecte diverses teories (pactes secrets entre el propi Govern de El Asad, els seus aliats Rússia i l’Iran, les forces opositores i els EEUU, traïcions internes, senyals de debilitat geoestratègica...).

Es tracta d’unes forces opositores amb una amalgama d’organitzacions, milícies (algunes de dubtosa reputació) i interessos 'a priori' divergents sols unides contra El Asad i recolzades interessadament pels EEUU i els seus lacais i encapçalats per un moviment islamista hereu d’Al Qaeda (considerat com a terrorista pels EEUU i l’ ONU), també recolzat per Turquia (que cerca restaurar el vell Imperi Otomà), mentre Israel ataca el sud del país (somiant ampliar fronteres fins a l’Irak), i els EEUU hi bombardegen suposades posicions d‘Estat Islàmic.

Però tot i les promeses de pau, amb el temps cristal·litzaran les contradiccions i pugnes internes entre els insurgents i/o entre aquests i els països que els recolzen, afegint la diversitat ètnica i religiosa del país (kurds, àrabs, turcs, religió cristiana, musulmana...) per les fronteres artificials imposades pel colonialisme europeu després de la Primera Guerra Mundial, amb noves guerres, inestabilitat i caos que rendibilitzaran certs sectors, més onades de refugiats (cap aquí apunten les maniobres d’evacuació) i potser la divisió 'de facto' del país.

I vist el precedent a Líbia i Irak com actuals estats fallits per interessos geoestratègics, veurem si és el principi d’una nova oportunitat per la pau, la justícia social i la unitat del món àrab o si serà pitjor el remei que la malaltia.