Com parlar de la mort (i per què és bo fer-ho)

La mort és una cosa natural i, més tard o més d’hora, fa acte de presència a través de la mort d’un ésser estimat o d’un mateix. El tabú i la por acompanyen moltes vegades tot el que envolta la mort, cosa que genera un silenci que desnaturalitza aquest procés que és intrínsec a la mateixa naturalesa de la vida.

Tot i que se’n parli poc, la mort sempre és present. Durant la quarta setmana del 2022 van morir a Espanya per qualsevol causa més d’11.000 persones, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). En els últims dos anys i, a causa de la pandèmia de la covid-19,  la mortalitat s’ha disparat en pics puntuals. Només una dada: durant la setmana del 30 de març al 5 d’abril del 2020 van morir per qualsevol causa més de 20.000 persones. ¿No parlar sobre la mort és realment bo?, ¿per què hem generat tabú?, ¿els nens hi han de participar?, ¿la mort sempre s’ha percebut així?

«Els humans som els únics animals que sabem que morirem però hem convertit el tema en un tabú», explica la psicòloga sanitària Marta Argilés, que va respondre a moltes d’aquestes qüestions en la xerrada «Parlem de la mort sense tabús», organitzada per la Fundació Mémora a través de l’Espai de Suport.

Evolució de la percepció sobre la mort en la història

Evolució de la percepció sobre la mort en la històriaLa percepció que té la humanitat sobre la mort ha anat evolucionant al costat de la mateixa societat i el pensament. Els filòsofs de l’antiga Grècia creien que la mort era la immortalitat de l’ànima. «El cos moria i l’ànima quedava lliure, eren dos elements diferents. El mateix va succeir amb l’arribada del cristianisme. Durant l’Edat Mitjana es parlava de la mort domèstica, la bona mort en la qual si havies sigut bo tindries un bon judici final. Les persones eren conscients que estaven morint i convidaven els altres a vetllar-lo», explica Argilés.

Durant el segle XIX es comença a percebre la mort com a una cosa pròpia. S’hi comença a pensar, de com serà el final, el dol que generarà i el sentit de la mort. «És una percepció molt real, perquè quan mor un ésser estimat les famílies perceben que s’ha perdut una part de la seva pròpia existència i necessiten sortir-ne per tornar a viure», assegura l’experta.

Durant la Primera Guerra Mundial i amb l’arribada del segle XX comença a néixer el fenomen de la «prohibició de la mort». «Es va apartar la mort de la vida quotidiana, es deixa de donar espai per gestionar un bon dol i es generen situacions en contra de la cura», narra Argilés.

¿Per què evitem parlar de la mort?

¿Per què evitem parlar de la mort?En l’actualitat s’intenta evitar el dolor, la malaltia i la mort. La societat se sent incòmoda amb aquests conceptes i tot això contribueix a generar tabús al voltant d’aquestes qüestions. El temor de la mort acompanya les persones al llarg de la vida i la percepció, a més d’una educació que no tracta aquestes qüestions, tampoc ajuda.

«Percebem la mort com una cosa llunyana. Veiem com moren les persones del nostre entorn però ens costa parlar-ne. No es viu pensant en el moment present i que qualsevol moment pot ser l’últim», assegura l’experta.

Donar sentit a la vida

Donar sentit a la vidaEl sentit de la vida forma part del procés de transcendència a la mort. En aquest sentit, Argilés planteja una pregunta important que tothom s’hauria de fer: «¿Què espera la vida de mi?». «Moltes vegades ens plantegem aquesta pregunta a la inversa: ¿Què espero de la vida?, però hem de donar-li la volta», apunta l’experta.

La transcendència és una cosa molt important. «La vida té límits, com per exemple la mort, i mentrestant transcendim. L’important de transcendir per la vida és com arribem a la mort i què passarà després. Si moro en plenitud perquè la meva vida ha tingut sentit, podré morir en pau, tot i que no sempre sigui en positiu», assegura Argilés.

En aquest sentit, l’espiritualitat també té un paper fonamental. «L’espiritualitat ens permet parlar de la transcendència i trobar el sentit al final de la vida. L’espiritualitat no és la religió, aquesta última és el llenguatge que ens permet parlar de l’espiritualitat i la transcendència», explica l’experta.

Les cures al final de la vida

Les cures al final de la vidaCicely Saunders va ser la impulsora de les cures pal·liatives en els anys 70 del segle passat. Aquesta infermera i doctora londinenca va ser la primera professional que va posar els seus esforços en l’atenció als malalts terminals, alleujant el seu dolor i aconseguint dignificar el seu procés de final de vida. Actualment, la medicina pal·liativa és essencial per a les cures al final de la vida i, a més, permet participar activament a la família en el procés i inclou serveis que van més enllà de l’alleujament físic com, per exemple, la psicologia.

Però no només la medicina pal·liativa juga un paper important. Argilés també creu en la importància dels grups de suport. «Allà podem aportar coneixements i estratègies per encarar aquell moment de la vida tan únic, tant per a qui està a punt de morir com per a la seva família», afegeix l’experta.

Però l’entorn juga el paper més important en les cures al final de la vida. Escoltar activament, acompanyar en silenci, observar l’entorn i una cosa tan important com el permetre, són qüestions clau. «Cuidar-se en temps de morir és permetre i permetre’s sentir totes les emocions que es poden arribar a produir. Sentir dolor, acomiadar-se...», explica la psicòloga.

¿Com s’ha d’afrontar la mort?

¿Com s’ha d’afrontar la mort?L’actitud davant la mort és una cosa molt personal, però alguns elements sempre poden servir d’ajuda per encarar-la de manera diferent. Argilés en destaca quatre aspectes:

• Dir la veritat: Tant la família com la persona que s'està morint sempre han de saber la veritat. S’ha de trencar el pacte de silenci que hi ha al voltant d’una mort i, per exemple, en cas de malaltia terminal, és recomanable que les dues parts en siguin conscients en tot moment.

• Permetre acomiadar-se: Les dues parts han de poder acomiadar-se, fins i tot els nens. «¿Causarà dolor? Sí, moltíssim. Però aquesta persona s’empodera pel simple fet d’haver pogut fer-ho», apunta l’experta.

• Reconèixer i expressar sentiments: És bo poder expressar el que una persona sent. Una persona que està morint ha de poder expressar els seus sentiments i la família també. També s’han d’expressar la persona que està en dol i qui el cuida.

• Mantenir activitats: En un moment de dol és lògic que algunes activitats puguin deixar-se de banda, però és recomanable reprendre-les quan passi el temps. I, sota cap concepte, és recomanable fer grans canvis.

¿Com abordar la mort infantil?

¿Com abordar la mort infantil?Una de les morts més complexes és la infantil. «Té més tabú que la pròpia mort i costa molt concebre-la», assegura Argilés. L’experta destaca que, per exemple, no existeix un nom per definir-ho. «Quan es mor el cònjuge ens quedem vidus, quan es mor un pare ens quedem orfes però, quan es mor un fill, no hi ha una paraula capaç de descriure-ho», explica l’experta.

No és senzill explicar a un nen que es troba al final de la seva vida, però és important que les famílies aprenguin a comunicar-ho. Per a això s’ha de tenir en compte l’edat evolutiva, cognitiva i emocional del menor. Recursos com els jocs o els dibuixos poden ajudar a conèixer els seus sentiments i veure com viuen la situació.

En aquest aspecte, també és important fer partícips de la situació els petits de la família. «Els germans són els grans oblidats i no se’ls dona prou valor. Han de ser partícips d’aquesta situació», apunta Argilés, que creu en la necessitat de naturalitzar aquestes qüestions des d’edats primerenques. A tot això, també és fonamental sumar el treball de la mort a l’aula i ajudar amb recursos les escoles. «Si podem treballar tots aquests punts podem trencar els tabús sobre la mort i parlar-ne amb naturalitat», assegura l’experta.