La crònica del Valladolid-Espanyol: derrota clara amb reacció tardana

A l’Espanyol li resulta impossible fer els exàmens de cada jornada amb els punts que atorguen almenys l’aprovat. L’afició periquita somiava sumar la tercera victòria consecutiva, que hauria significat més que un triomf, una injecció de moral per començar a apartar els fantasmes del descens i començar a jugar des de la zona tranquil·la de la taula.

No obstant, van perdre al Nuevo Zorrilla i la veritat és que van fer molt pocs mèrits –menys en la recta final del partit després de l’esperançador 2-1 de Braithwaite– per, almenys, pensar que l’empat contra el Valladolid era una opció assequible per al conjunt de Diego Martínez, que no va poder rebre l’obsequi dels seus jugadors a tall de tres punts de meravella –almenys que n’hagués sigut un– quan l’entrenador gallec complia el seu partit número 100 a les banquetes.

Lesió d’Oliván

La realitat és que l’Espanyol semblava tenir mala sort en el partit des del xiulet inicial de Pizarro Gómez. En la primera pilota en joc es va lesionar Brian Oliván quan el públic val·lisoletà encara no havia acabat de prendre posicions al camp. Va ser una topada amb l’omnipresent Plata, un dels millors jugadors locals. Oliván va rebre un cop al peu i no va aguantar ni 10 minuts al camp. L’entrada de Pierre-Gabriel, la veritat, és que no va donar caràcter al conjunt català.

El Valladolid es va mostrar en tot moment com un equip batallador, que lluitava per cada pilota amb una energia increïble i que tant aprofitava les jugades assajades, com els contraatacs o les ofensives d’acció directa. D’aquesta manera, es va avançar amb l’1-0 a la primera part i va col·locar, a la segona, el 2-0, que ja va començar a resultar un mur infranquejable per al conjunt periquito.

El gol de l’honor

L’Espanyol, no obstant, va fer la sensació, excepte en l’esprint final del partit, que mai es va trobar còmode ni hàbil per jugar la pilota al Nuevo Zorrilla, gairebé desitjant que el partit acabés al més aviat possible i amb mínimes reaccions en el seu joc per plantar cara a un Valladolid que es movia amb encert. Darder tampoc va tenir la seva millor tarda de futbol, tot i que les seves iniciatives sempre van ser de les més perilloses i va regalar una sensacional assistència a Braithwaite en el gol de l’honor blanc-i-blau.

Joselu, per la seva banda, tornava a la titularitat una vegada superada la lesió; aquest davanter tampoc va ser insígnia que una vegada i una altra posava en un compromís el porter rival. De fet, el jugador gallec només va gaudir d’una oportunitat en el minut 49. Poc més per fer suar la defensa castellana.

Fins i tot hi va poder haver golejada.

Notícies relacionades

Primer fiasco de Ramis: un Espanyol sense idees hi torna a Oviedo

La guillotina de Chen Yansheng a l’Espanyol: els seus 10 entrenadors en 8 anys

El Valladolid va jugar amb tranquil·litat al llarg del partit i fins i tot va poder acabar golejant l’Espanyol amb dos xuts perillosíssims quan ja guanyaven per 2-0; un el va parar Fernando Pacheco amb habilitat (xut d’ Óscar Plano) i l’altre, Plata, el va enviar al pal quan el més fàcil semblava un nou gol val·lisoletà.

Els gols d’Iván Sánchez (m. 24) i d’Álvaro Aguado (m. 61) ja gairebé van deixar el partit sentenciat contra un Espanyol que va reaccionar amb fúria, però massa tard i amb temps tan sols per col·locar el 2-1 al marcador i provocar una mica els nervis dels aficionats locals que també necessitaven com a oxigen dolç i dur la victòria en la seva lluita per evitar el descens a Segona Divisió.