¿Serà capaç l’Espanyol d’evitar la victòria del Barça a Cornellà?

Els derbis són una data clau per a tots els periquitos, tant per als que anhelen anar al camp com per a qui la seva paciència ha desistit i directament decideixen no acudir-hi. Sí que és veritat que, tot i que la diferència entre dos equips sol ser notòria, les ganes i l’esforç s’incrementa exponencialment per anotar.

Però, ¿evitar una victòria en aquest cas? Crec que tenen la Lliga ben mastegadeta, i que al final l’Espanyol no «ha» d’evitar res, aquest no és el nostre objectiu. Ho tenim ben clar: necessitem punts –si és possible amb una victòria– i intentar allunyar-nos tant com puguem de la zona de descens, ja sigui contra el Barça, contra el Rayo o contra l’Almeria. Ara la nostra lluita no està relacionada amb contra quins colors jugarem, sinó que ens hem de centrar en els nostres propis reptes, en com podem millorar la defensa i aprofitar per puntuar i escapar-nos de la temuda zona vermella. 

Igualment, en l’hipotètic cas que el Madrid i l’Atlètic de Madrid punxessin, el Barça ja seria campió fins i tot abans de jugar contra l’Espanyol. Llavors la victòria seria inevitable. Però tampoc ens interessa que el Madrid perdi contra el Getafe, així que no hi ha cap escenari ideal possible que no sigui guanyar.

Els que em coneixen, ja siguin amics, família o companys de grada que en algun moment han compartit xerrades prepartit amb mi i ara vostès, estimats lectors, saben que la meva animadversió cap als nostres veïns culers és inversament proporcional a les ganes que tenen vostès que continuem a LaLiga la temporada vinent. No els jutjaré. La nostra situació és tan absolutament complicada que no vull dedicar ni un sol esforç a res que no sigui el RCDE. És clar que en un altre context tindria un altre discurs, però vull ser pragmàtic. És el que toca. 

Només vull guanyar diumenge. Necessitem guanyar diumenge, punt. El temps s’esgota, ens hi va la vida i més si els equips que estan lluitant pel mateix que nosaltres continuen sumant punts. I si això suposa retardar uns dies la consecució del títol de Lliga, benvingut sigui. I si el guanyen abans de començar el partit, tant me fa. 

Jo era un dels més escèptics amb l’aposta per Luis García. Rectifico. Resultats a part, l’equip ha començat a jugar a alguna cosa des que hi va arribar. A banda de l’efecte anímic que hagi tingut arxivar els discursos (i el treball tàctic, sospito jo) dignes de Ted Lasso de Diego Martínez, es veu que algú pren decisions i que s’executen al camp. Que la sortida de pilota depengui dels centrals, Gragera i Edu Expósito i que Darder es quedi a dalt de mitja punta (contra l’Athletic). Que no funciona: Darder a la base i reivindicar al seu lloc Melamed. I tot així, amb sentit.

Tots els partits des d’aleshores s’han pogut guanyar, o no. Així que, per què no el d’aquest diumenge. Tot i que la lògica digui el contrari. I tot i que hi hagi decisions sense arranjament, com el drama dels laterals: que la setmana passada el penal vingués quan un lateral dret estava cobrint, per dir alguna cosa, el lateral esquerre en absència d’Oliván i Pedrosa i que la típica internada d’extrem hagués de ser encarada per un pivot defensiu dels que fiquen la cama (el resultat, és clar, la trepitjada de Vinícius). Però bé: si hem arribat a veure Óscar Gil assecant l’altre Vinícius, ¿per què no se li pot aigualir la festa a Xavi?