Entrevista amb Puado: «El meu pare és el meu psicòleg en els pitjors moments de l’Espanyol»

Amb Joselu en el Reial Madrid i Braithwaite més pendent de sortir que de seguir, la responsabilitat del gol es dirigeix cap a la casa. Javi Puado (Barcelona, 25 anys) se sent preparat per liderar l’ascens de l’Espanyol. Una dura entrada en l’amistós contra Las Palmas el va deixar lesionat del turmell i difícilment podrà jugar diumenge a Albacete. Prefereix recuperar-se bé. Els periquitos el necessiten més que mai.

La Lliga comença aquest cap de setmana i queden moltes carpetes obertes en temes de fitxatges i sortides. ¿Què diria als seguidors que ja comencen a estar nerviosos?

Per començar, a l’afició li diria ‘moltes gràcies’. Ja he vist que han esgotat les entrades per a Albacete. Tenim molt bon equip, però ens espera un camí llarg. Serà un any dur i complicat. L’objectiu és pujar, és clar. Si estem tots units, ho aconseguirem. 

Dos descensos en tres anys. Sembla una dada increïble en un club amb la tradició de l’Espanyol. ¿Com s’ho explica?

No és fàcil explicar-ho. Ha sigut un període complicat, però hem de deixar enrere el passat i centrar-nos en el present. Ascendir a la primera no és gens fàcil; a la majoria de clubs els costa més d’un any. I a alguns molt temps. L’Espanyol és un club històricament de Primera, però ara ens toca jugar a Segona i cal assimilar-ho. Les coses són així: ara no som de Primera, som de Segona.

Vostè va jugar un any en el Saragossa, que fa 10 anys que està a Segona malgrat ser la cinquena ciutat més poblada d’Espanya. ¿Tem que li pugui passar una cosa així a l’Espanyol?

Espero que no. Vaig estar molt bé a Saragossa, espero i desitjo que pugin a Primera. Sé com viu la gent d’allà el futbol. Tant de bo pugem tots dos, sincerament.

El primer descens de l’equip el va viure cedit a La Romareda, però el segon li va tocar de prop. ¿Pateix més el jugador del que pensa la gent? 

Ningú pateix el descens com el jugador, l’hi asseguro. Som els que estem tot el dia entrenant, treballant, saps que la família i l’afició són al darrere. Tems defraudar-los, és dolorós, es passa fatal. Marxem molt fotuts a casa. 

¿Cuida l’aspecte psicològic d’alguna manera? 

No tinc ‘coach’ ni psicòlegs específics, però em recolzo molt en els meus amics, en la meva família. El meu pare és el que més m’ajuda, em dona consells, em dona tranquil·litat. El meu pare és el meu psicòleg en els pitjors moments. És amb qui més parlo. Ell ha viscut moltes situacions i em sap guiar. Va jugar a l’Osasuna, el Salamanca, el Vilanova, el Sant Andreu, el Vilassar... Amb 16 anys ja estava a Tercera. Però ell mai es posa en el tema futbolístic, en el que he de fer al camp... Quan no faig gols, em dona confiança, em diu que ja arribaran... Quan els faig, em diu que cal tenir els peus a terra, que cal seguir... Ell sempre vol el millor per a mi. Em costa molt digerir les derrotes. Dormo sempre, en això no tinc problema, però faig massa voltes als partits. S’han d’assimilar les ensopegades, és la nostra professió. Cal girar full ràpid, si no el futbol et tortura i t’omple de dolor.

¿Com porta les xarxes socials? ¿L’afecta el que diuen de vostè? 

Ho porto amb calma, no soc de pujar moltes coses a les xarxes. Només tinc Instagram a ple rendiment. El Facebook allí està, però no l’utilitzo, i de Twitter no en tinc. No m’agrada aquesta plataforma. Opina gent que no en té ni idea i pot fer molt mal.

¿Com desconnecta del futbol?

A l’estiu soc molt d’estar amb els meus amics de l’escola de tota la vida. Soc de l’Eixample i mantinc els meus col·legues dels Salesians de Rocafort. Ens ajuntem i sortim. Durant la resta de l’any tinc universitat i vaig a classe a les tardes. Estudio Administració i Direcció d’Empreses a la UB, estic a la meitat del tercer curs. Em queda un any i mig. Ho faig partit. Tant de bo el futbol donés per a tota la vida, però mai se sap. La meva família sempre m’ha dit que he d’estudiar. Vaig començar la carrera amb 18 i ara en tinc 25. A Saragossa vaig continuar estudiant ‘online’. Si t’organitzes, es pot amb tot.

La marxa de Joselu al Madrid i les tensions amb Braithwaite obren un nou escenari en l’atac. ¿Creu que ha arribat definitivament el seu any?

Hem de ser referents entre tots. Per pujar, per guanyar un campionat, com ho vam fer fa tres anys, han d’aportar tots. Jo vull ajudar amb gols i en altres apartats. Vaig marcar set gols en la Lliga l’any passat, però se’ls treu valor quan descendeixes. També va ser un any complicat amb els pals [va topar sis vegades amb els pals, només per darrere de Lewandowski]. No et pots desesperar. Si no tens sort, només queda continuar treballant.

A vostè li agrada més jugar en la mitjapunta que a la banda. Luis García jugava en la seva posició. ¿Quins consells li dona en els entrenaments? 

És cert. Tothom sap que prefereixo jugar més centrat abans que d’extrem, tot i que també estic còmode a la banda. En Luis té molta experiència; ha viscut moltes situacions i està molt ben envoltat. La veritat és que l’‘staff’ és excel·lent. Són molt bons, em va sorprendre com entenen el futbol. No va ser fàcil adaptar-s’hi ràpid. Al míster li agrada participar-hi, és allà sempre a dos metres dels exercicis, com si vulgués jugar.

Vostè va començar a l’Escola del Barça i ara juga en l’Espanyol. ¿Com recorda aquells inicis?

Els meus primers records amb la pilota són jugant amb els meus cosins i amb amics a l’escola. Després vaig estar sis anys a l’Escola del Barça. D’aquells temps mantinc molt bona relació amb Olmo, Aleñá... Allà vaig començar a aprendre valors, el joc col·lectiu... Aviat t’adones que el futbol és un camí molt llarg. Després vaig passar pel Cornellà. Vaig estar encantat, amb molt bona gent, molt a gust. I vaig arribar a l’Espanyol en juvenils.

Notícies relacionades

Primer fiasco de Ramis: un Espanyol sense idees hi torna a Oviedo

La guillotina de Chen Yansheng a l’Espanyol: els seus 10 entrenadors en 8 anys

¿És cert que Chen va frenar el seu fitxatge pel Madrid en aquella etapa juvenil?

Parlem ja del passat, però és així. Vaig tenir l’opció d’anar al Madrid, però no em penedeixo de res. M’ha anat molt bé aquí. L’Espanyol m’ha donat l’oportunitat de jugar a Primera. És el meu club, fa 10 anys que soc aquí i estic centrat al màxim a pujar.