La lluita de l’Espanyol pel Mundial 2030: «És una oportunitat històrica, som ‘top 4’ d’Espanya»

Poques vegades una notícia tan important es va donar amb tan poca previsió. Va passar el 4 d’octubre, quan la indiscreció del president de la Conmebol, el paraguaià Alejandro Domínguez, va propiciar un anunci sense precedents. Espanya, Portugal i el Marroc organitzaran el Mundial del 2030, amb partits també a l’Uruguai, el Paraguai i l’Argentina. La confirmació de la FIFA va agafar per sorpresa gairebé tots els actors implicats i va accelerar el procés per a l’assignació de les seus en un repartiment complex del qual ningú vol quedar fora, començant per l’Espanyol, que va dissenyar un potent pla perquè l’Stage Front Stadium sigui un dels escenaris de la gran cita del futbol.

Queden per concretar-ne detalls, però Espanya hauria de tenir una desena de seus, mentre que el Marroc en tindria cinc i Portugal, tres. La competència per ser un dels recintes triats és dura, per la qual cosa l’estratègia ha de ser ferma des del primer moment. «Tots els estadis que pretenem allotjar partits presentem la proposta a la federació, que en canalitza el procés. Hi ha una part tècnica que el nostre estadi reuneix de sobres, però també una part qualitativa i de context en funció de cada una de les seus. S’ha de remar al més aviat possible perquè no hi hagi sorpreses», explica a EL PERIÓDICO Toni Alegre, subdirector general de l’Espanyol.

Movent fils

El Mundial del 2030 comptarà amb 48 seleccions en un format amb 104 partits en lloc de les 32 seleccions i 64 partits de les últimes cites. L’ampliació ja s’estrenarà en l’edició del 2026. La maquinària es va posar en marxa l’any passat amb 15 estadis candidats a entrar en l’elenc dels 10 elegits: Santiago Bernabéu (Madrid), Metropolitano (Madrid), Spotify Camp Nou (Barcelona), Stage Front Stadium (Cornellà-el Prat), La Cartuja (Sevilla), San Mamés (Bilbao), Riazor (la Corunya), La Rosaleda (Màlaga), La Romareda (Saragossa), Mestalla (si finalitzen les obres a València estancades des de fa 15 anys), Balaídos (Vigo), Anoeta (Sant Sebastià), La Condomina (Múrcia), El Molinón (Gijón) i Gran Canària Stadium (Las Palmas).

En principi, els 10 primers de la llista porten la davantera, però les converses continuen i algunes ciutats estan movent fils amb molta intensitat, com és el cas de Saragossa, disposada a potenciar La Nueva Romareda, que estarà a punt el 2028. «Per davant del nostre estadi només veig el Bernabéu, el Camp Nou quan finalitzi les obres i el Metropolitano. Som ‘top 4’. L’últim recinte que va allotjar a Catalunya partits de la selecció va ser el de l’Espanyol, un Espanya-Albània amb ple absolut i un èxit organitzatiu total», recorda Alegre.

Funcional i amb futur

El dirigent blanc-i-blau resumeix els factors que converteixen el temple blanc-i-blau en un lloc idoni per acollir el Mundial. «Com a instal·lació, com a capacitat organitzativa, com a ciutat, com a oferta de serveis en un radi inferior a cinc quilòmetres... Som ‘top 4’ indiscutible. No hem de demostrar res. Tothom que ve al nostre estadi comprova que està preparadíssim. Es va fer molt funcional i pensant en el futur», remarca el director de màrqueting.

🏟️ ¡Estos son los 𝟭𝟱 𝗘𝗦𝗧𝗔𝗗𝗜𝗢𝗦 𝗘𝗦𝗣𝗔𝗡̃𝗢𝗟𝗘𝗦 candidatos a sede para el Mundial 2030!

🌟 Buscamos el sueño mundialista con ilusión y mucho trabajo.

🤝 @selecaoportugal.#Vamos2030 pic.twitter.com/ocd071ebwC

— RFEF (@rfef) 14 de julio de 2022

L’entorn és un dels punts més valorats per la federació i la FIFA. No tot es redueix al terreny de joc. La proximitat de l’aeroport i l’oferta hotelera de Cornellà, el Prat i Barcelona són punts forts de la candidatura, així com els serveis afegits de l’estadi, «amb zones VIP magnífiques i un increment de 18 llotges addicionals».

El Brasil també va elegir l’estadi periquito per al seu últim amistós a Espanya, un exemple més de com d’atractiva és la instal·lació. Al tenir una capacitat per a 40.500 espectadors, la idea és acollir partits de la fase de grups. Per aspirar a les eliminatòries decisives es necessitaria més aforament.

Repartiment territorial

Confirmada i reconeguda la solvència de l’Stage Front Stadium, un estadi modern qualificat amb quatre estrelles per la UEFA, l’únic risc de quedar fora del torneig rau en «aquests factors incontrolables que no sabem com aniran», diu Alegre. S’acosten setmanes intenses sense un ‘timing’ exacte clar. Tot i que es va especular que la decisió final de les seus podria donar-se aquest desembre, és possible que el procés s’allargui al primer trimestre del 2024. 

El principal perill rau en el fet que Barcelona compta amb el Camp Nou com a seu fixa i sempre agrada diversificar les seus pel territori. Madrid té el doblet garantit amb el Bernabéu i el Metropolitano. A Sud-àfrica 2010 per exemple, només Johannesburg va tenir dos estadis, com Moscou a Rússia 2018. No obstant, l’ampliació obre més el ventall. «Catalunya és la comunitat d’Espanya amb més llicències federatives de futbol. S’ha de premiar amb dues seus Barcelona, té tot el sentit», proclama el subdirector general de l’Espanyol.

El record màgic de Sarrià

L’esdeveniment també motiva molt el patrocinador americà de l’estadi. «Stage Front està il·lusionadíssima. Fa un any que és amb nosaltres i es troba amb la possibilitat d’allotjar un Mundial. Ells ens aportaran una visió diferent de la que tenim en el futbol europeu. Les seves idees amb el prisma dels EUA són molt interessants», afirma Alegre, que destaca el suport de totes les institucions esportives i polítiques. «Tothom està alineat en l’objectiu. És una oportunitat històrica que no podem deixar passar, una cita que quedarà per sempre, com els partits de Sarrià el 1982».

Notícies relacionades

Primer fiasco de Ramis: un Espanyol sense idees hi torna a Oviedo

La guillotina de Chen Yansheng a l’Espanyol: els seus 10 entrenadors en 8 anys

Han passat quatre dècades d’aquell Mundial del Naranjito però els que van disfrutar de l’experiència no l’obliden. Pel mític estadi barceloní van passar l’Argentina de Maradona, el Brasil de Sòcrates i la Itàlia de Paolo Rossi, que acabaria sent el campió. El davanter, ja mort, va quedar tan meravellat de Sarrià que va demanar públicament que se n’evités la irremeiable demolició el 1997.

Ara, l’Espanyol aspira a una altra ocasió única. Tot i que parteix en bona posició en la carrera, la seguretat completa només arribarà amb l’últim veredicte. «Fins que no vegi el nostre nom a l’acta final no me’n fiaré. És clau mantenir la tensió fins al final», diu Alegre.