Un Barça feliç es classifica per a la seva cinquena final de la Champions consecutiva (1-4)

Que contagiosa és la felicitat. Veure com la gent que s’ho mereix aconsegueix allò per què tant ha lluitat. Veure aquest Barça sobre el verd genera coses. I això és de les coses més boniques que et pot passar veient un partit de futbol. Desenes d’emocions tenen cabuda en els 90 minuts, però amb aquest equip només les positives tenen lloc. El conjunt de Pere Romeu és gaudit. I fa que aquells que tenim la sort de veure’l ho fem amb elles.

Sobre el verd de Stamford Bridge (1-4) no només va segellar el pas a la final de la Champions. Va ser una oda al que són. A com veuen el futbol i cap a on volen arribar. Comprin els seus bitllets. Reservin hotels i fiquin les seves samarretes blaugrana a la maleta. Una altra final de la Champions històrica els espera.

El Chelsea, coneixedor de l’improbable del seu objectiu, va canviar de cara al seu estadi. Lluny de la seva versió anodina del Johan Cruyff fa una setmana, l’equip de Bompastor va desplegar un equip molt més ofensiu. Una pressió alta, dura i constant va incomodar el conjunt blaugrana, que va veure com el seu domini s’anava apagant a mesura que el cronòmetre anava sumant minuts.

Però aquest Barça té calma. Sap esperar i gestionar els moments dels partits. No hi ha precipitació ni nervis. I el futbol es va imposar. Aitana Bonmatí va recollir la pilota al seu propi camp. L’hi va clavar al peu i va conduir metres davant la mirada impertèrrita de les defenses ‘blues’, que no van suposar cap obstacle per a la millor futbolista del món. Aitana va arribar fins a l’àrea rival i, amb un moviment de cap, va trobar el buit per on passaria la pilota. I tant si ho va fer. Picat i contundent. Amb delicadesa, però caràcter al seu torn. Va córrer amb els braços estesos cap a les seves companyes. Es va besar l’escut. Eren a la final de la Champions.

A més de tenir paciència, aquest equip és tossut. Guanyador. Li agrada gaudir, gaudir sobre el verd, sense mirar el marcador. És igual la diferència de gols, aquí no es negocia. No deixa de jugar ni per indici, i les combinacions entre les futbolistes van arrencar més d’alguna exclamació entre el públic. Unes grades que van emmudir quan Graham Hansen va trobar la puntera de la bota una pilota servida per Ewa Pajor.

Patri Guijarro es va asseure de genolls sobre el verd punys en alt. Mentre Graham Hansen corria a celebrar la seva diana. Preciosa, com totes les que firma la noruega, amb aquesta màgia única. Continuava ampliant la distància. Aquesta que les separa de la resta d’equips i que va enfonsar el Chelsea molt abans d’intentar respirar-lo a prop el conjunt blaugrana.

Equip madur

Pina va acabar d’atropellar el Chelsea amb una altra obra mestra. Va rebre la pilota a la cantonada de l’àrea. La va aixecar i va volar. Va acariciar l’aire que superava, amb una paràbola preciosa que va acabar quan va xocar contra l’interior del lateral de la xarxa. S’assenyalava l’escut davant de les càmeres amb mig somriure.

I si algú havia de tancar el partit havia de ser Salma Paralluelo. Una futbolista que ha fet el que pocs. Parar i recuperar-se per tornar a ser ella mateixa. El seu inici de temporada va ser un calvari. El va lluitar molt per tornar a ser sobre el verd. I a Stamford Bridge va empènyer la pilota per posar el quart de les blaugranes. Va tancar un capítol complicat de la millor manera possible. Ni el gol de l’honor de Wieke Kaptein en l’afegit va poder fastiguejar-li la festa a un Barça immens.

Notícies relacionades

El Madrid guanya el Barça per primera vegada en la seva història i li recorda que no és immortal (1-3)

El Barça fulmina el seu equip femení de bàsquet: "És un cop dur"

Res uneix més que un sentiment en comú. El de reivindicar-se, el de callar boques. Tots els dubtes que van sobrevolar sobre el conjunt blaugrana quan va començar la temporada no són més que un record desdibuixat. L’equip ha crescut, ha madurat i s’ha fet a si mateix. S’ha blindat, el vestidor ha fet el desentès de totes les altres coses i, per cinquena vegada consecutiva, es va plantar a la final de la Champions. I ho va fer amb seguretat i caràcter, davant un Chelsea que ni tan sols va veure venir la manera en què va ser arrossegat.

Lisboa les espera. El Barça vol continuar regnant, condemnant tots els equips que gosin desafiar el seu domini incontestable. El 24 de maig, una nova final de la Champions per a la qual esperen rival.