José Miguel Echávarri: "Crec que el ciclisme ja no necessita Armstrong, ell és d'una altra època"

Se'n va voler anar en silenci i sense fer soroll. Hi va haver un dia de l'any 2007 en què José Miguel Echávarri va pensar que ja no podia aportar cap experiència nova a un esport al qual va dedicar més de 25 anys. Va vendre les seves accions a Eusebio Unzué, la seva altra meitat en el ciclisme, i va posar fi a una trajectòria com a tècnic en l'esport de la bicicleta que es va iniciar amb Ángel Arroyo --algun dia se sabrà la veritat de per què li van prendre la Vuelta del 1982--, va continuar amb Pedro Delgado, va aconseguir el seu punt de màxima esplendor amb Miguel Induráin i va prosseguir després amb Abraham Olano fins a arribar a l'època contemporània.

Amb Óscar Pereiro va guanyar el seu setè Tour i amb Alejandro Valverde va obtenir una de les seves màximes alegries, petita, potser, però igual d'entranyable, al conquistar la Lieja-Bastogne-Lieja. Els millors corredors espanyols des de la dècada dels 80 han passat pel seu equip. Se li va escapar Alberto Contador. Potser amb el corredor de Pinto a les seves ordres Echávarri seguiria trepitjant la ronda francesa amb la mateixa força que quan va començar l'aventura i va tornar la fe el 1982 per una carrera que semblava oblidada per a l'aficionat espanyol.

--En poc temps vostè va passar de protagonista a espectador.

--Em vaig voler apartar a poc a poc, sense fer soroll. Però quan passes del tot al no-res sempre hi ha un petit trànsit. Ara veig els toros des de la barrera, a distància i amb una mica d'objectivitat. Lamentablement t'adones que, igual que en l'obra de Jacinto Benavente, els interessos creats es mantenen vius en aquest esport.

--¿De quins interessos parla?

--Parlo de les guerres, d'aquestes batalles interessades que tant mal han fet al ciclisme aquests últims anys. Els organitzadors, per un costat; la Unió Ciclista, per l'altre. El 2008 ha estat, amb diferència, el millor any per al ciclisme espanyol en conjunt. I és a nosaltres a qui ens afecta la crisi i la mala situació econòmica mundial amb una enorme força. Vam guanyar carreres, les millors, i només veiem que van desapareixent proves. Només hem de mirar el cas de Catalunya. Durant molts anys es disputaven tres competicions de prestigi: la Setmana Catalana, la Volta i l'Escalada. Tan sols queda la Volta, les altres dues han desaparegut.

--No obstant, vostè ho diu. El 2008 ha estat un gran any en triomfs espanyols.

--En efecte. Si hi ha un país que ha marcat una hegemonia a nivell mundial ha sigut Espanya. Ho ha fet, a més, amb diferents protagonistes. Carlos Sastre ha guanyat el Tour; Alberto Contador, el Giro i la Vuelta; Alejandro Valverde, algunes de les millors clàssiques, i Samuel Sánchez l'extraordinari premi de les anelles olímpiques. Ha sigut un any per emmarcar. Lamentablement no es nota el fervor popular que teníem en altres temps quan disposàvem d'un sol vencedor en la figura de Miguel Induráin. Amb tants bons corredors l'èxit es diversifica i no se li treu el partit d'entusiasme que mereix un any històric com aquest.

--¿A què creu que es deu aquesta falta d'entusiasme?

--A les modes i a les etapes cícliques de la vida. Quan jo vaig decidir anar al Tour cap a l'any 1982, només el fet d'assistir-hi era notícia, i no diguem el significat que va adquirir el fet de guanyar una etapa. Hem aconseguit el triomf en els últims tres Tours i sembla que aconseguir la victòria a París sigui un fet que ja es dóna per descomptat. Hem acostumat la gent a uns èxits continuats. A més ara, a part de l'omnipresent futbol, tenim la competència que va iniciar Fernando Alonso amb els cotxes i, fonamentalment, el gran Rafael Nadal, un esportista que m'imposa un enorme respecte. La gent ara divideix les seves preferències esportives molt més que en temps d'Induráin.

--Encara que també hi ha hagut un temps molt escabrós.

--És cert. El nostre col.lectiu no va estar gaire encertat i ara hi ha una consciència més gran i generalitzada en el tema del dopatge. Però a mi no m'agrada dir que només hi ha dopatge en un esport determinat. Sempre he vist molta hipocresia. Ara miro els sectors financers. ¿És que no ha existit una altra mena de dopatge que ha portat a la ruïna moltes persones? El dopatge sempre ha estat present, de moltes formes, en la societat. No tan sols en un esport concret.

--¿Vivim una nova època de la mà de Contador?

--Potser s'han perdut un parell d'anys en els quals Contador hauria pogut gaudir de més popularitat. Tant la seva victòria al Tour com la de l'any anterior de Pereiro es van produir després dels tristos successos de Rasmussen i Landis. El triomf de Sastre va ser diferent. Però estic segur que Contador enamora, com també ho ha de fer Valverde. M'atreviria a dir que amb ells dos tenim bons nadals en el ciclisme.

--En un ciclisme al qual retorna Lance Armstrong.

--Crec que el ciclisme ja no necessita Armstrong, ell és d'una altra època. El que ja no sé és el que pot o vol demostrar, si només ho fa per donar a conèixer la seva fundació o si busca alguna cosa més. És dolent voler-se perpetuar. Potser l'any que ve fa una temporada esplèndida, potser... Però el ciclisme, repeteixo, ja no el necessitava. A mi em sap greu que el seu retorn pugui crear una espècie de boira en la imatge de Contador.

--I tots dos arribaran al Tour en un mateix equip i un objectiu idèntic.

--No serà fàcil la coordinació, per molta experiència que tingui Johan Bruyneel com a director de l'equip. Si un d'ells queda eliminat de seguida, llavors no hi haurà cap problema. Però si funcionen tots dos, llavors... Jo, no obstant, aposto per Contador en un duel amb Armstrong.

Notícies relacionades

Els bojos són ells, ells

El Barça, a "la guerra" a Stamford Bridge per ser a la final

--¿Tornarà Echávarri al ciclisme, com ha fet Armstrong?

--Rotundament, no. Estic defensant que han passat les etapes. La meva ja s'ha complert i amb la sort d'haver-la compartit amb grans campions: Arroyo, Laguía, Delgado, Induráin, Olano, Pereiro, Valverde... No m'agradaria caure en la mateixa situació d'Armstrong. Me n'he anat en silenci i amb respecte. Ara toca animar des de la cuneta i pensar que el ciclisme no pot morir mai perquè s'envolta de moltes coses boniques; de l'èpica, d'una afició fidel, que omple les carreteres d'Itàlia i França. I perquè queden coses per fer. I perquè tampoc em vull oblidar de Freire, un altre dels nostres grans campions.