Amb el Barça, però no amb Espanya

En futbol, crec molt en els clubs i molt poc en les seleccions. Són els clubs els qui descobreixen, formen, paguen, mantenen els jugadors

i les competicions regulars, i vénen després les seleccions i els vampiritizen en una mena de lleva medieval. Les competicions de clubs són llargues i permanents, serioses; les de seleccions, escadusseres, atzaroses, mal arbitrades, plenes de decisions espectaculars a un sol partit o un sol penal, jugades fora de temporada, com els tornejos d'estiu. Però sobretot, pots ser d'un club per molts motius, sentimentals, estètics o de la mena que sigui; mentre que l'adscripció a les seleccions acaba alimentant-se d'una lògica estrictament política, com una mena d'obligació constitucional. Pots ser del club que més t'agradi. Però has de ser de la selecció que diu el teu passaport. La que et toca per lògica política.

Si algú em diu que va amb Espanya perquè hi ha molts jugadors del Barça i juguen semblant, ho entenc encara que no ho comparteixi. Però quan jo els dic que, dins del meu interès limitat per les competicions de seleccions, preferiria que guanyés Holanda –també per justícia històrica, amb la memòria dels antics partits de la taronja mecànica contra Alemanya i Argentina– ràpidament alguns m'acusen d'alta traïció. I m'hi acusaran per raons polítiques: vaig contra el que em toca, contra el que diu el meu passaport. Contra la meva obligació política.

Notícies relacionades

Gavi, un any després

El Barça acaba trasbalsat

Si la lògica és futbolística, que cadascú vagi amb qui li doni la gana. Però si la lògica és política i té aquest punt d'obligació, jo em declaro insubmís. Si m'obliguen per política a anar amb Espanya, jo per política decideixo no anar-hi. Perquè en aquesta lògica tinc la certesa –més que no pas la impressió– que els èxits de la fúria espanyola seran explotats políticament per una idea que no comparteixo i que es confronta amb la meva, per una concepció d'Espanya uniformista i jacobina. Que les banderes s'enlairaran i els crits es faran servir contra allò que crec i que sento. Les seleccions nacionals tendeixen a generar lògiques polítiques. I llavors, inevitablement, les mateixes raons per les quals uns hi estan a favor porten uns altres a estar-hi en contra.

Cap retret als jugadors. Però no els sento meus. Qui vulgui anar amb Espanya, que hi vagi. Però que no m'ho plantegin com una obligació que va associada al meu carnet d'identitat, a la meva ciutadania. Vull poder no anar amb Espanya. ¿Ho faig per política? Tant com els que hi van a favor per política. ¿Em passaria el mateix amb una selecció catalana? Prefereixo les competicions de clubs i d'individus que no pas d'Estats i de nacions. Però aquest desarmament simbòlic ha de ser multilateral –que deiaVázquez Montalbán–, i si tothom té la seva tampoc hem de ser els primers a renunciar-hi. Però jo, ser, ser de veritat, del Barça. H