Guardiola es va cremar per tots

Dissabte la normalitat tan sols va arribar al començar a rodar la pilota. I només va ser un parèntesi de 90 minuts. Abans, el caos i la desinformació. Després, tot igual amb Guardiola donant la cara per tots i contra tots.

Des de primera hora de la tarda van començar a matar el tècnic blaugrana com si ell en fos el culpable, i en el fons l'únic que va fer va ser esperar les ordres del club. L'equip va arribar a Pamplona i van seguir atacant el Pep. Es va acabar el partit, i més. Al final, a més d'entrenador, fins i tot li va tocar fer de portaveu. I el seguien atacant.

Entremig, l'únic que va valer la pena va ser el 0-3, una victòria de mèrit del Barça vistes les circumstàncies que van envoltar la disputa del partit. ¿Estem d'acord que el que es va viure als aeroports de tot Espanya era excepcional? ¿I que això va afectar milers de persones que tenien pensat viatjar en avió, esportistes inclosos? ¿Per què es dubta d'ells? En la mentalitat de l'esportista no hi ha cabuda per a les trampes. Si el camp està bé, juga. Si el camp està malament, juga. L'esportista s'adapta a tot. Si li diuen d'anar en avió, avió. Si li diuen d'anar en autocar, autocar. A l'esportista només se li ha de posar dia i hora per a un partit i ell hi serà.

¿Qui marca la línia?

El problema, una vegada més, està en una pel·lícula prèvia en la qual surten molts actors. El club que juga a casa, el visitant, la federació i la Lliga de Futbol Professional. Quatre actors que passen a ser cinc amb la premsa. O sis, si aquesta vegada hi sumem la gent dels aeroports (AENA). Tots amb dret a opinar i aquí es munta el circ. Als uns els diuen això; als altres, allò, i encara a uns altres, res de res. ¿El problema? Veient l'excepcionalitat de la situació amb els avions, l'absència d'una persona, una, amb la potestat de marcar la línia a seguir.

¿A qui trucaven tots? A la federació. I allà no hi havia la persona adequada per dir blanc o negre. O se suspèn i no hi ha marxa enrere o espavila't i presenta-t'hi. Agafa el bus o la bici, però el partit és a tal lloc i a tal hora. A partir d'aquí no hi ha cap més discussió. L'única excepció, si vas o véns d'una illa.

¿L'esperpent de divendres/dissabte servirà per arreglar futures situacions similars? Tant de bo fos així. ¿Es poden organitzar més bé les parts implicades? Sí que poden. La pregunta és si volen, ja que són els mateixos actors que sempre van per lliure. La federació té la seva Copa del Rei i la posa a doble partit per tenir més ingressos. La LFP té la seva Lliga i ni parlar tampoc de reduir equips. La federació té el seu equip nacional i decideix el que decideix, carregar-se la pretemporada d'alguns i anar a veure món (Argentina i Mèxic) per al seu benefici (diners i vots per al Mundial 2018). Els clubs, aliant-se o barallant-se en funció dels diners que han de percebre del pròxim contracte televisiu. Amb aquest panorama, ¿com no s'ha de viure el vodevil de dissabte, amb asseveracions, falses promeses i canvis sobre la marxa?

I amb tot, encara hi ha qui es mira la lletra menuda per veure si 20 minuts de retard són motiu de pèrdua de punts. I no tres. Sis. Per riure... per no plorar.

El Mundial de Rússia

Pel que fa a l'elecció de Rússia per organitzar el Mundial del 2018, res a objectar. Tot i pensant, no com a holandès, no com a part implicada en la candidatura, que Holanda presentava el millor dels projectes, entenc que l'escollit hagi estat Rússia. Anglaterra ja té uns Jocs adjudicats (Londres 2012) i Espanya ja va tenir el seu Mundial l'any 82. En aquell moment, una empenta després del franquisme. L'Espanya d'avui no té res a veure amb la de fa 30 anys o més. En l'aspecte esportiu, fins i tot mana.

Rússia és un país enorme que després de deixar enrere el comunisme ara se n'ha anat gairebé a l'altre extrem. Si hi ha prou diners, construir estadis i hotels ho pot fer qualsevol. El més important és implantar el futbol.

Notícies relacionades

Alcaraz s’estavella contra una llegenda i Badosa escriu la seva

Luis Enrique i Guardiola, dos amics cara a cara penjant d’un fil

El que queda després

Venim de celebrar un Mundial a l'Àfrica per primera vegada i amb èxit. D'aquí quatre anys, serà a Sud-amèrica, tornant al Brasil. I d'aquí vuit, Europa per primera vegada en un país de l'Est. L'única cosa que espero és que s'hi apliquin coses que formaven part del programa d'Holanda, encaminades no tant a la disputa d'un Mundial, sinó a la manera d'aprofitar per al país, per al futbol, la celebració d'una Copa del Món. En això és en el que ha d'incidir la FIFA, perquè a Sud-àfrica, lamentablement, no s'ha aprofitat l'empenta per educar, entrenar i formar els joves, bons o no, de cara al futur.