Audie Norris: "Donaria el que fos per seguir jugant, el bàsquet és la meva passió"

Han passat prop de 20 anys des que Audie Norris va deixar Barcelona. Però el seu record perdura al carrer, fins i tot per a aquells que no estan interessats en l'esport. Quan es creua amb algú, sorgeix immediatament la pregunta: ¿Aquest no era Norris? Darrere d'unes celles blanquinoses i una panxa prominent encara emergeix la figura del millor estranger que ha passat pel Barça, un dels tres millors de la història de la Lliga juntament amb Arvidas Sabonis i Drazen Petrovic. Norris va deixar empremta al Palau Blaugrana durant sis temporades pletòriques.

-¿Què el porta a Barcelona?

-Sempre és agradable tornar i retrobar-se amb vells amics. M'encanta Barcelona, és una cosa especial per a mi. Vaig passar-hi sis anys meravellosos. Porto aquesta ciutat i el Barça al cor. Vaig ser-hi per Nadal durant un parell de setmanes amb la família i la meva idea és buscar-me la vida a Espanya una altra vegada. Aquest és el meu somni.

-No és la primera vegada que torna. Crec que en els últims anys acostuma a deixar-se caure per Nadal.

-Per mi, l'amistat fora del bàsquet és el més important de tot. Nacho, Epi, Andrés [Jiménez] em van ajudar molt i em van ensenyar molt sobre l'estil amb què es jugava a Espanya. En aquella època, els americans que venien havien de fer 20 punts i agafar tots els rebots de cada partit. Per sort per a mi, tots ells en sabien molt de bàsquet.

-¿Què és el que més enyora de la seva etapa com a jugador?

-No diria una sola cosa. M'agradava tot de la meva vida aquí. Però, sobretot, trobo a faltar jugar. M'encantava el bàsquet. Era una passió per a mi. Si pogués seguir jugant avui amb els meus cinquanta i tants anys, jugaria encara. Donaria el que fos.

-¿Quin és el seu millor record sobre la pista?

-El primer títol de Lliga que vaig guanyar amb el Barça. Era el primer de la meva carrera. Va ser molt especial i a més la gent m'havia parlat molt de la història dels Madrid-Barcelona. De la rivalitat. Per a mi l'ambient, la forma de comportar-se la gent, era impressionant. També recordo els duels amb Fernando Martín. Era molt dur jugar contra ell. Van ser xocs durs. Però havies de guanyar-te el respecte. Potser la gent es quedava només amb el que passava a la pista. Però teníem una amistat fora de la pista. Fins i tot alguna vegada, després d'algun partit, sortíem a sopar i a prendre una copa.

-A aquella època tan dolça que va viure al Barça només li va faltar un títol...

-¿Parla de la Lliga Europea? Nosaltres teníem un equip molt potent però molts problemes de lesions. Les dues millors oportunitats van ser París [Jiménez no va jugar i ell ho va fer amb una espatlla lesionada] i Saragossa. Però la Jugoplastika era també un equipàs. Comptava amb jugadors com Kukoc i Radja, que després van triomfar a la NBA. Hauria sigut just que haguéssim guanyat alguna d'aquelles dues finals. Sí, crec que aquell equip es mereixia el títol europeu.

-L'anomenaven Atomic Dog.

-L'hi dec a Mychal Thompson, que va ser company meu quan vaig estar al Portland Trail Blazers. En un partit vaig fer un mat amb molta força, que va fer aixecar el pavelló. Aquell dia, quan Mychal parlava amb la premsa, va dir: 'Mireu, tinc al meu costat Atomic Dog'. I em va quedar.

-¿Segueix el bàsquet als EUA?

-Sí, però més el bàsquet universitari que el de la NBA, i també segueixo el que passa a l'Eurolliga. La NBA només la vaig a veure quan comencen els play-off i els jugadors s'ho prenen més seriosament. M'encanta veure com evoluciona el joc, els jugadors, quins equips marquen la línia. Tinc el títol d'entrenador i estic mirant de treure'm el superior aquest estiu a Espanya.

-¿Li agradaria tornar?

-El que més m'agradaria és entrenar a Espanya. Bé, tothom sap que m'encantaria estar al Bar-

ça. Xavi Pascual ha fet un excel·lent treball i m'agradaria ajudar-lo i treballar-hi. Però sóc conscient que he d'anar a poc a poc. Ara mateix tinc la meva pròpia escola a Jackson, amb jugadors joves, de 18 a 20 anys, que estan a la universitat i intenten

millorar aspectes del seu joc. Crec que puc ajudar-los des de la meva

experiència.

-Aquest estiu crec que prepara el seu propi campus a Barcelona.

-Sí, he estat parlant amb l'Ajuntament d'Esplugues per fer un campament amb els nens a l'estiu. Serà un campus diferent, no únicament de bàsquet, també d'anglès, de salut, d'alimentació.

-Posi's en el paper d'entrenador. ¿Veu gaires diferències de la seva època al bàsquet actual?

-Sí que n'hi ha. Quan jo jugava el bàsquet era més divertit, més complet, amb més joc interior i exterior. Ara es juga molt més per fora, es tira i es tira sense bons percentatges i no es fan tants punts. Els pivots tampoc tenen tanta importància. Es limiten a agafar rebots, a fer algun bloqueig. Juguen molt poc d'esquena al cèrcol, encara que no crec que sigui culpa d'ells. És l'estil que s'ha imposat en el bàsquet europeu. Per guanyar un títol, s'ha de tenir joc dins i fora, com ha passat amb els Lakers, els Celtics o els Mavericks durant aquests últims anys.

-¿A qui posaria com a exemple?

-Pau Gasol fa bons moviments. Sap jugar d'esquena al cèrcol, passa bé, utilitza les dues mans. També el seu germà Marc, que és més pivot que el Pau, que seria més un quatre. M'agrada també Kevin Love, que està sortint més a fora per tirar, i Blake Griffin. Els pivots necessiten treballar més. Per exemple, el ganxo s'està perdent. És un tir fàcil, però s'ha de practicar diàriament. Els jugadors estan descuidant les seves habilitats perquè no practiquen aquests moviments. Jo ho feia, encara que fos avorrit. Me'n recordo de Petrovic, que no parava d'entrenar-se. En el partit, aquests moviments han de sortir amb facilitat, han de ser mecànics.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

-Faci un pronòstic sobre la final dels pròxims Jocs.

-El meu desig és que es repeteixi la final de Pequín entre Espanya i els Estats Units. A Pequín recolzava els espanyols. De debò. Si hagués guanyat, el bàsquet hauria fet un canvi espectacular. Espanya té excel·lents jugadors. Tant de bo torni a jugar la final.