Moreno Manchón Kubala

Fa 40 anys, al Pont d'Armentera, el papa hi tenia un amic de l'ànima amb qui anava a caçar sempre que podia. I només hi volia anar amb ell. S'hi sumaven altres companys, però el papa només anava a caçar si venien els gossos del seu amic. No cal dir que es tractava d'autèntics mil llets, murris, veloços, rastrejadors de debò. Però em temo que al papa el que més li agradava no era tan sols que aquell trio de quatre potes aixequés llebres, conills i perdius amb la velocitat que Pepe trepitja mans. No, al papa li encantaven els noms. I, sobretot, la sonoritat amb què el seu amic del Pont els feia córrer pels boscos de les Pobles, Santes Creus i Aiguamúrcia. I és que els gossos es deien Kubala, Xuta i Gol. Així que ja es poden imaginar la simfonia en els dies de caça:«¡Kubala, Xuta, Gol! ¡Xuta, Kubala, Gol! ¡Gol, Kubala, Xuta!». El papa, íntim de Kubala, s'ho passava la mar de bé i, de tant en tant, aconseguia alguna perdiu.

Diuen que quan la productora Diagonal TV va començar a preparar la sèrie de detectius que TV-3 ofereix cada dilluns, li va demanar a Javier Olivares, un dels seus creadors i guionistes, que donés voltes a un títol original, amb ganxo, que generés bon rotllo. I Olivares, un castellanoparlant que quan es va submergir en el català ho va fer de la mà de cançons comTemps era tempsde Joan Manuel Serrat (1980), no havia pogut oblidar mai aquella històrica estrofa:«Temps de Una, Grande y Libre / Metro Goldwyn Mayer / Lo toma o lo deja / Gomas y lavajes / Quintero, León y Quiroga / Panellets i penellons / Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón».Això, Kubala, Moreno i Manchón. I si hi volem donar un aire de segle XXI, de 2.0, juvenil, postmodern: KMM. I així va començar tot. Amb la creació d'un personatge central, Josep Solé, a qui tothom coneix com a Kubala, perquè es tracta d'un exfutbolista professional que es converteix en detectiu. I que, de cop i volta, coneix un exmosso d'Esquadra, el Carles, que, a sobre, de cognom es diu Moreno. Déu n'hi do quina casualitat. I que, al cap de poques setmanes, vaja home, quan la feina encara era escassa al despatx, coneixen l'Helena, filla de metges, llicenciada en Criminologia. El Josep i el Carles, Kubala i Moreno, dubten si incorporar l'Helena a la seva agència, fins que el futboler del grup li diu al seu soci:«Carles, l'Helena es diu Manchón, hauríem de completar la davantera mítica del Barça». I la fitxen, és clar.

Però aquesta, ho sento, no era la davantera del Barça de les Cinc Copes. Als Ramallets, Martín, Seguer, Biosca, Segarra, Gonzalvo III, Basora, César, Kubala i Manchón gairebé mai els va acompanyar (almenys en aquella triomfal temporada 51-52, dirigida per Fernando Daucik) Moreno, sinó Vila. Moreno va aparèixer en l'alineació en la campanya següent, també excel·lent, però no tant. L'estiu del 52, els doctors Josep Moragas i Josep Mestre van haver d'operar del menisc esquerre Vila i el que avui és un tràmit senzill en aquella època necessitava uns quants mesos de recuperació. I, sí, a partir de llavors Moreno va acabar formant part d'aquella mortal davantera.

Ningú explica a la sèrie que Moreno també s'hagi colat sense avís en el títol, com tampoc es va explicar del tot, ni tan sols Joan Manuel Serrat, per què aquest futbolista aragonès va aparèixer a la davantera deTemps era temps. «Serrat retrata l'equip de la seva infantesa, en cap moment diu que sigui el Barça de les Cinc Copes», va arribar a confessar Jordi Vila Armangué, fill del centrecampista blaugrana. S'ha dit que, en una ocasió, Serrat i Vila es van trobar a Menorca i el cantautor li va dir que havia inclòs Moreno en la seva cançó perquè, amb tres síl·labes, li anava millor per a la mètrica que Vila, que només en té dues. Ja ho veuen, KMM té la mateixa errata que el cançoner delnoi del Poble-sec.

I aquí els tenim intentant resoldre misteriosos casos mentre el Josep viu avorrit dels seus anys futbolístics, desinteressat de la progressió i excel·lent futur que tots els observadors auguren al seu fill Pol, infantil del Sant Andreu, i no fent cas a l'avi Antonio, un buscavides convertit en pare, avi, entrenador i mànager del noi, amb l'objectiu que el seu nét acabi sent el que no va poder ser el seu fill: una glòria del futbol català. L'Antonio no entén com li ha pogut sortir un fill tan seriós i rigorós.

No li serà fàcil al Pol aconseguir les metes que es proposa l'avi i que sembla que ha abandonat el Josep. Ni els explico arribar a ser Kubala, Moreno o Manchón, ja oblidats de Vila. La història de Kubala, recordin, va ser un prodigi. Després de superar la duresa de la guerra, de la soledat, fugir, fugir i fugir, va aterrar a Barcelona i es va convertir en el Déu futbolístic que tots desitjaven i necessitaven. Kubala, entrenat llavors pel seu cunyat, Fernando Daucik, a qui, diuen, Basora canviava les alineacions i instruccions a la pissarra del vestidor sense adonar-se'n, va formar part d'un Barça que, en la seva catalanitat (gairebé tots eren catalans), es pot prendre com a referència de l'actual campió.

Laszy era per a tots alguna cosa més que un futbolista i ell, amb el seu comportament i personalitat despresa, era el centre de tota la ciutat, no només de l'equip. En aquell equip hi havia futbolistes d'un nivell portentós i hi ha qui considera molt millor la part dreta d'aquella davantera, la integrada per Basora, César i Kubala, que la integrada per Kubala, Moreno i Manchón. Però, ja ho veuen, al centre sempre hi havia Laszy, amic, líder, golejador i imatge d'un Barça que va obligar a construir el Camp Nou, inaugurat el 1957, davant la impossibilitat d'acollir al vell Les Corts els milers i milers de culers, que volien compartir aquell futbol de glòria, gols i títols.

«Jugar en aquell equip era un autèntic plaer»,relata Antoni Ramallets, el porter. «De qualsevol dels seus integrants, no importa on jugués, en pots dir meravelles i no t'equivocaràs. Perquè si eren fantàstics César o Kubala, si eren verticals i profunds Basora i Manchón, Seguer, Biosca o Segarra eren un meravella». Ramallets se'n recorda perfectament de la banda integrada per Moreno i Manchón.«Nosaltres els anomenàveml'ala colomí,perquè semblaven dos colomins sobrevolant la banda esquerra. Estaven fets l'un per a l'altre. La seva compenetració era espectacular». Segons el mític porter, Moreno, un centrecampista molt lluitador, recuperador, que jugava per a l'equip i per l'equip,«era una autèntica rateta, que es colava per tot arreu».¿I Manchón? «Manchón era el millor desbordant, era el desequilibri, un extrem que intuïa on serien César i Kubala per col·locar-los al lloc exacte, precisament allà, la pilota».sidesa de Manchón a la banda esquerra.

«Laszy n'estava enamorat. Sempre volia que jugués Manchón. Bé, Kubala volia que juguéssim tots, cada dia, sí, perquè, si una cosa tenia Laszy, a més de tones de futbol, era un agraïment constant a la feina de tots els seus companys. Ell sempre deia que, sense nosaltres, ell no era ningú».

El sigil·lós MorenoDe Moreno, Seguer en recorda, en efecte, la seva primera temporada completa, la 52-53 (en la de les Cinc Copes tot just va jugar quatre partits, encara que aparegués en l'estrofa de Serrat), quan es va convertir en un dels màxims golejadors espanyols. ¿Quina en va ser la raó? «Molt senzilla», diu Seguer,«els rivals perdien el cap i es desgastaven a vigilar Basora, César, Kubala i Manchón, i s'oblidavensió dels seus companys, es feia un tip de marcar gols».Ferran Olivella, un altre mític capità culer, té fresc el record d'aquella època i, per descomptat, de l'ala integrada per Kubala, Moreno i Manchón.«De Kubala només n'explicaté una d'aquelles coses que el van convertir en un mite. Jo, nou anys més jove que ell, feia la mili a Barcelona i durant cinc mesos no podia entrenar-me amb l'equip. Doncs Laszy em va fer d'entrenador durant totes aquelles tardes, ell i jo sols al camp. No oblidaré mai aquell gest. Ell tenia pega a les botes, veure'l conduir la pilota era la millor manera d'aprendre. Bona part del que vaig ser l'hi dec a ell, a les classes particulars que em va regalar, sacrificant el seu descans».En aquell Barça de les Cinc Copes, guanyador del Carranza (primer gran trofeu de cada temporada), la Lliga, la Copa del Generalísimo, la Copa Llatina (gairebé la Champions actual) i el trofeu Eva Duarte (el millor de l'Argentina contra el millor europeu), Moreno era, per Olivella, el cinquè davanter,«un jugador que no donava mai una pilota per perduda, servicial i molt eficaç».I esquerrà tancat, tant que«tenia la dreta només per caminar, córrer i recolzar-se, no li servia per a res més».Això sí, en tenia prou amb l'extraordinària esquerra.

de Moreno, massa nou, per prestarli atenció. I ell, sense la pres

Una bala per l'esquerra

Notícies relacionades

Plantada històrica del Madrid a la Copa: ni entrena ni assisteix a les rodes de premsa

Flick demana protegir els àrbitres abans de la final: "No respectar-los és no tenir fair play"

I, amb Moreno, sempre hi apareixia Manchón i no tan sols perquè el preferís Kubala. No. Manchón jugava perquè era una bala, un bisturí per la banda esquerra.«No és per menysprear Cristiano Ronaldo, ni de bon tros»,explica Olivella, insistint que no se'l malinterpreti,«però aquella finta que acostuma a fer el portuguès quan passa el peu per sobre de la pilota, sense tocar-la, abans d'iniciar un vertiginós regat, Manchón la feia a la velocitat de la llum. Manchón feia això, sempre enganxadet a la línia de calç, a la banda, esgotava el camp i centrava amb precisió mil·limètrica». I allà hi eren, és clar, el cap de César o el taló de Kubala.

Kubala, Xuta i Gol. Kubala, Moreno i Manchón. Des dels boscos del Pont d'Armentera fins a la gespa de les Corts. De la caça de la perdiu als trets a porta.