El poder de la joventut

El triatló no és només el reducte d'esportistes populars veterans ni d'especialistes rebotats d'altres modalitats. Cada cop són més els joves que el trien per les seves especials característiques, la seva varietat i el seu potencial competitiu i de millora. Joan Patsy Bruch n'és un exemple. Es va saber«enganxat» al triatló quan va anar al campionat d'Espanya cadet i va acabar setè després d'haver passat dos mesos, matí i tarda, entrenant-se amb la bicicleta a Palafrugell per millorar el seu segment més feble.«Al principi tenia una bici lamentable, no guanyava ni els de Verano azul», diu amb humor aquest noi de Sant Cugat, que alterna els entrenaments amb els estudis de Ciències Empresarials, que acaba de començar a la Pompeu Fabra.

Patsy Bruch era un excel·lent nedador al seu col·legi de Sant Cugat, l'Escola Europa, i un rapidíssim waterpolista al Natació Terrassa, on va jugar fins als 15 anys. La impossibilitat de compaginar tantes coses amb els estudis, sempre prioritaris, va fer que busqués un altre esport que s'adeqüés a les seves condicions.«Nedo bé, em defenso corrent i anar en bici segur que és molt fàcil», va pensar el Joan. I, tret dels seus difícils inicis en el ciclisme, les coses li van sortir bastant rodades. Va trobar en el triatló un substitutiu de luxe a la seva activitat esportiva anterior.«Necessitava trobar un esport en què fos competitiu. Ningú em va encaminar al triatló; només el meu professor de català em va dir que jo serviria per a això. Però em va atraure de seguida que fos un esport individual, en què sempre has d'estar al màxim perquè ningú et cobreix les espatlles si tens un mal dia, com passava en el waterpolo. Aquí, tot ho has de fer tu. Aquesta exigència, aquest sacrifici, sempre m'ha tirat», afirma aquest jove triatleta que ho està superant tot per fer-se un lloc entre els millors. Subcampió de Catalunya d'aquatló, sol estar sempre entre els primers. Aquest any, l'últim com a júnior, vol donar-ho tot per provar-se, encara que no es veu professionalment com a triatleta.«El meu objectiu en la vida no és matar-me a córrer, però vull donar el màxim, saber fins on puc arribar», assegura, embotit en la seva immaculada granota blanca de triatló. Per arribar fins aquí va haver de superar dues doloroses operacions seguides, ja que una malformació del cap dels dos peronés li deslaminaven el maluc. Un any sense competir no li va minar l'il·lusió per aquest esport. Ni les freqüents lesions musculars posteriors.«Sí, em lesiono molt, sóc el Robben del triatló», afirma, tornant a recórrer a l'humor. A Barcelona disputarà la prova de Superesprint per una d'aquelles contractures que l'amenacen. Baixar de l'hora en Esprint (750 m / 20 km / 5 km) quedarà per a una altra ocasió.