Riquelme L'heroi de Boca torna a casa

El setembre del 2011, la Casa Blanca va posar en funcionament el llocWe the People, un espai on els ciutadans poden enviar o avalar propostes. No han faltat les sol·licituds insòlites. Des de Buenos Aires va arribar potser la petició més desconcertant: que Barack Obama intervingués perquè Juan Roman Riquelme tornés a Boca Juniors. La màxima estrella en la història del club més popular de l'Argentina havia desairat els seus dirigents i el flamant entrenador, Carlos Bianchi.«No torno més. Jo tinc paraula»,va dir, a principis d'any. Potser el president més poderós del planeta podia fer alguna cosa en aquest tema. Es necessitaven 100.000 adhesions perquè el reclam es tingués en compte. Abans que això passés, Riquelme va sorprendre tothom, va desfer el seu jurament i va retornar dilluns passat als entrenaments després de set mesos sense jugar.

El seu retorn suscita il·lusions potser desmesurades. Elsbosteros, com aquí anomenen els simpatitzants de Boca, el prefereixen per sobre de Diego Maradona. Als 34 anys, amb les cames avariades, Román és, encara, l'únic capaç d'entregar-li al mediocre futbol domèstic una quota de màgia i emoció.«No té la mirada múrria de noi entremaliat que humanitza Messi cada vegada que fa possible l'impossible; tampoc la fúria extrema que sempre va impulsar Maradona; ni la simpatia de Tévez», l'ha definit a les pàgines del diariPerfilel columnista Hugo Asch. Riquelme és una altra cosa:«un ídol inescrutable; solitari, dogmàtic, rigorós a l'hora de fer valer la seva escala de valors. Per a ell tot és blanc o negre».

Baralla amb Maradona

Riquelme, el del pas pesat. Aquell que va posar en ridícul el Reial Madrid, en la final de la Copa Intercontinental, fa 13 anys. El que no va poder brillar al Barca però va portar el Vila-real a les semifinals de la Champions; el que va retornar al Boca i el va conduir una altra vegada al cim de la Libertadores, el 2007.«Tracta la bola amb tant d'afecte que ella, apassionada i agraïda, amb la humilitat d'un gos, busca el cracper tot el camp per besar-li els peus»,va dir Tostao després de la final amb Gremio, al Brasil. Se sentia a l'altura de Messi a la selecció, però va renunciar al seu anhel de disputar un Mundial perquè es va barallar amb l'entrenador Maradona.

Així és Riquelme. Una publicitat de patates fregides el va retratar, dos anys enrere, de cos sencer. El jugador fa de si mateix, i diu que«està content»perquè pot assaborir les preades Lays. Després, es posa a ballar com John Travolta mentre un famós periodista esportiu, que fa de discjòquei, li recorda al país que, si compres el producte, i una Pepsi Cola, estàs del costat de Román,«el geni de l'existència universal».

«Patim junts»

Mai més va ser el del 2007. Va jugar a estones. A mitjans del 2012, poques hores després que el Boca perdés la final de la Copa Libertadores contra el Corinthians, Riquelme va dir adéu al seu equip.«Em sento buit», va al·legar. Però mai va deixar d'intervenir en els assumptes del Boca. Amb les seves declaracions va acabar d'expulsar Julio Falcioni, un tècnic amb qui mai es va avenir. Va arribar Bianchi, però el 10 també li va girar l'esquena.

La història oficial diu que, dues setmanes enrere, després que el Boca caigués davant el River, en un dels tants partits de pretemporada, Riquelme va canviar d'opinió. Va afirmar que no podia suportar el fet que els del River es burlessin de«la meitat més un»dels argentins. «Carlos, si creus que puc tornar per donar un cop de mà, aquí estic. Si s'ha de patir, patim junts»,va dir Riquelme que li havia dit a Bianchi per telèfon.

Notícies relacionades

"L’ego s’ha de deixar de costat"

Nutrisport celebra els 40 anys d’història amb una nova imatge

Dilluns passat, a les set del matí, l'astre va fer el seu primer entrenament. Bianchi vol que es posi a punt físicament abans de tornar a jugar.«Va ser un dia bonic, em vaig trobar amb els companys. Vaig tornar a casa i, quan passa això, un se sent molt bé»,va dir.«He tornat tres vegades i he guanyat les tres. Estic en l'últim tram de la meva carrera i tinc la il·lusió de donar-li alegria a la gent».

Quan li van preguntar com havia fet la pirueta a l'aire i s'havia oblidat de la seva renúncia teatral, Román va contestar, sense immutar-se:«Entenc que pugui estar bastant boig, però per jugar en aquest club, i a aquest nivell, s'hi ha d'estar bastant».