L'exorcisme del 'Brujo'

No és cine. Ni teatre. Ni televisió. Però ho podria ser. No és un documental. Ni una obra d'art i assaig. No és un experiment. Ni tan sols un suport tecnològic revolucionari que canviï la vida de ningú. Encara que d'això es tracta: de la vida. De la vida d'algú mític i estimat, senzill, tendre, tan pròxim, tan patidor, tan supervivent com Enrique Castro. Perdó, Quini.

No és cine. Ni teatre. Ni televisió. És la vida mateixa. És una confessió. Un nu integral. Res de vísceres. Tot cor. En realitat, pur exorcisme, aquella acció, diuen que sobrenatural, d'expulsió del mal, del que ningú vol conservar i, malgrat tot, allà queda, enquistat a la ment.

D'aquí ve que ara sembli beneïda la frase que pronuncia Manel, el guàrdia civil que va intentar salvar-li la vida a Jesús Castro, germà gairebé bessó de Quini, a la platja de Pechón quan el porter es va ofegar al mirar de rescatar de les urpes del Cantàbric dos nens i el seu pare. «Tothom et diu -li explica Manel a Quini- que s'han de superar aquests mals moments, però només el que els pateix sap el dolor i el patiment que provoquen, l'empremta que deixen. Aquestes coses no se superen, Quini, com a màxim aprens a viure amb elles».

Això l'hi diu un Manel uniformat en l'última escena d'un film commovedor, autèntic. Aquell 'Brujo frente al espejo' s'acaba, després de 70 minuts intimistes, únics, amb una escena esgarrifosa, la que reflecteix el retorn, per primera vegada des de la mort de Jesús, per primera vegada en 20 anys, d'Enrique a la platja de Pechón.

Una escena punyent

Aquella escena, el diàleg entre Manel i Quini, manté sense respiració, durant set minuts, l'espectador. I va estar a punt d'espatllar la feina de dos anys i 75 hores de gravació. Perquè des del primer segon de rodatge d'aquella trobada davant del mar, Rai García, el director de la pel·lícula, l'home que va convèncer Quini perquè trenqués el seu silenci i desgranés a trossos la seva vida, va sentir la temptació de llençar la càmera a la sorra i sortir corrents d'allà.

«Quan vaig anar a veure Quini a El Mareo -recorda García- sabia que em costaria moltíssim convence'l. Ell ja havia rebutjat molts projectes similars dient-los el que pensa, el que sent, que la seva vida és insignificant, ¿a qui li interessarà?». Però Rai no volia parlar de futbol. Ni de gols. Ni tan sols del segrest. Encara menys de malalties («jo abans sentia càncer i sentia mort», diu el 'Pitxitxi'). Rai volia parlar de l'home, no de l'esportista.

La tendresa com a bandera

Va anar a prendre cafè i els va donar el sopar. Van xerrar i van xerrar. Es van conèixer. I allà va començar tot. Fins que ahir es va estrenar 'El Brujo frente al espejo'. «Quini és un nen gran, un nen de 63 anys. I als nens se'ls pot fer molt de mal». Quini no en vol parlar, però Rai ho sap, després de conviure amb el golejador durant dos anys, que mentre patia la mort del seu estimat germà («germà de l'ànima», diu), sobrevivia a dos càncers i un segrest interminable, hi ha hagut gent que li ha fet molt de mal, gent que l'ha defraudat. «I, no obstant, ell segueix creient en la gent. És d'una generositat infinita».

Va ser precisament mentre preparava la pel·lícula quan García es va adonar que ni càncers, ni segrestos, ni travetes. El dolor més fort, etern, durador, que pateix Quini és el provocat per la mort del seu germà de l'ànima. «Jesús, que amb prou feines sabia nedar, va i es llança al mar per intentar salvar dos nens ¡Déu meu!», diuen que li repetia 'Quini' a Rai. «Era evident que l'última cosa que havia de gravar era el retorn de Quini a la platja que es va empassar el seu germà», relata García.

Rodatge en viu i en directe

Per això, quan arriba el moment, quan Manel rep el seu admirat paisà i li explica, davant del mar cabrejat, remogut, com va lluitar el seu germà i com ell va intentar, infructuosament, de reanimar-lo, Quini es posa a plorar, Quini cau, Quini s'ensorra, Quini es desmunta. «I jo allà amb la càmera», narra García. «Quini no sabia com reaccionaria i jo no sabia què passaria. Tots dos anàvem verges a aquella trobada. El seu pessigolleig era emotiu; el meu, intuïtiu», afegeix el director.

Va ser tan alt el nivell d'intimitat d'aquell moment que a García li va fer vergonya rodar. Però era l'escena que perseguia des de feia dos anys. Era l'escena que demostra la grandesa, la naturalitat, l'immens cor de Quini. «Jo, l'única cosa que volia, en aquell moment, era llançar la càmera i fer-li una abraçada. Només volia abraçar-lo perquè ell necessitava ser abraçat. Enrique se l'havia jugat anant a aquella platja i jo no podia fallar-li per més que em sentia un intrús, un paparazzi». García, quan va convèncer Quini, que es negava a fer aquell exorcisme fílmic sobre la seva vida, li va prometre que la cinta no tindria res a veure amb 'Sálvame deluxe'. I ha complert, i tant que sí.

Rai no ha volgut intermediaris en aquesta pel·lícula. Per això no hi ha narrador. Ni veu en 'off'. Per això 'El Brujo' sempre parla mirant a càmera. Per això no s'explica el que la gent ja sap de Quini. Han estat tan honestos amb la idea que ni tan sols hi ha un segon de les moltes hores que van gravar, al restaurant Can Fusté de Barcelona, amb Quini i els 20 policies que el van alliberar. «No enganxava. Ho sento. No encaixava en la història». I això que va costar un dineral organitzar aquella trobada.

D'aquí ve que únicament s'aferressin a les vivències de Quini. Al seu relat personal. A com va viure en aquell 'zulo', que va visitar i on va tocar la bateria del conjunt rocker aragonès que aquests dies hi assaja. A com va afrontar les sessions de 'ràdio' i 'químio', amb aquella màscara, que va acabar guardada com a record dalt d'un armari. O aquella abraçada del vell Noé («deixa de plorar, Noé, ¡carai!, que he vingut a veure't com et vaig prometre», li diu el golejador mentre l'avi li palpa les galtes amb mans tremoloses). I aquella xerrada amb el cuidador del primer camp de terra en què va golejar i on hi havia unes basses «on caçàvem granotes per menjar-nos-en les delicioses anques». I, és clar, la primera llagrimeta del film, quan Jorge de Haro, un dels 'polis' bons, li explica com Nieves, dona del 'pitxitxi', es va ensorrar al saber que els segrestadors havien amenaçat d'enviar-li un dit de Quini.

El que no sap ningú, ni apareix a la pel·lícula, perquè així d'honest és Rai García, és que el director va ajudar que Quini complís un dels seus desitjos frustrats: retrobar-se amb els seus segrestadors. «No era mala gent, Rai, no era mala gent; necessitaven els diners, només així». I Rai els va buscar. Només en va trobar dos. Del tercer no se'n sap res. El segon es va desentendre de la cita però va demanar al seu company que es disculpés davant l'ídol. Només un va anar a la cita amb Quini. «Cregui'm, aquell home estava ansiós, necessitat de veure's, cara a cara, amb Enrique», reconeix García, inspirador de la trobada.

Va ser en un dels salons de l'Hotel Princesa Sofía. Un dia qualsevol. «Li vaig presentar Enrique i em vaig quedar dos segons fins que es va trencar el gel. Van estar una hora. Aquell dia no vaig agafar la càmera. Quini em va entregar les claus del seu cor i no podia fallar-li. Em va demanar que busqués els seus segrestadors. I vaig complir. Li juro que aquell home tenia una estaca clavada a l'ànima i Enrique l'hi va arrencar amb un somriure abans de fer-li una abraçada». Ja hi va haver, ja, qui va dir que Quini patia la 'síndrome d'Estocolm'. «¡Bestieses!», exclama Rai. «Enrique va renunciar a la indemnització de cinc milions de pessetes que li corresponia. No anava d'aquest pal. I és que per entendre els gestos de Quini s'ha de conèixer la immensa capacitat de perdonar que té».

Tornar a començar

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Segur que aquest film ha ajudat Quini a girar full. Potser no del tot. Potser, sí. Pot ser fins i tot que Manel tingui raó («oblida-te'n, Enrique, només s'aprèn a viure amb això»), però 'El Brujo' reconeix que participar en aquesta pel·lícula l'ha ajudat «a obrir portes que tenia tancades i el que he vist m'ha agradat». Quini ha fet les paus amb la seva vida. «És més, mira, pot ser que torni a Pechón». Amb Pablo, el seu preciós nét. «Ell és el que dóna sentit a la meva vida».

Rai García és feliç amb la seva obra. Ni tan sols espera que agradi, que agradarà. «Només vull que Quini vegi que no l'he traït. Que he viscut dos anys a casa seva, i no li he trencat la cristalleria, ni li he robat la vaixella». La casa de Quini està neta com una patena.