El pitjor malson

Adelardo, l'home que més partits ha jugat amb la samarreta de l'Atlètic (511) i capità aquell 15 de maig de 1974 en què l'equip blanc-i-vermell, dirigit per Juan Carlos Lorenzo, es va quedar a les mateixes portes d'aixecar la seva primera Copa d'Europa davant el Bayern a Brussel·les, no ha deixat de repetir l'anècdota que reflecteix amb tota claredat com se sentia ja campió i en un instant, tot just a set segons del final de la pròrroga a l'estadi Heysel, un tal Schwarzenbeck els va aixafar la festa que ja celebraven 25.000 seguidors matalassers a les grades. «Jo marcava Hoeness i ell ja se n'anava cap als vestidors. Així que jo vaig preguntar al míster què feia, em va dir que seguís amb ell i vaig anar-hi al darrere. Jo fins i tot havia mirat la copa allà a dalt i m'havia vist pujant a buscar-la i baixant-la a la gespa, però va passar el que va passar. No el vaig veure, però els nostres aficionats van emmudir, vaig sentir un company, que encara no sé qui va ser, dir «gol» en un to depriment i ens vam quedar amb un pam de nas i sense copa, perquè dos dies després no hi va haver color. Les pastilles que els van donar a ells van ser millors que les nostres, que només vam prendre aspirines».

Quaranta anys després, un altre Atlètic dirigit per un altre argentí, Diego Pablo Simeone, pot prendre's una revenja històrica. Hauria pogut ser contra el mateix Bayern, però al davant tindran ni més ni menys que el Madrid, cosa que, per altres raons, dóna a la final un caràcter no menys èpic i excepcional.

«És clar que després de guanyar la Lliga hi arribem molt millor. No hi ha desgast físic que valgui i Diego Costa només ha de jugar si està al 100%, que ho dubto. Els jugadors saben que no només poden seguir fent història sinó que poden escriure la pàgina més gloriosa del club. Quina pena que Luis no hagi arribat per veure-ho», diu Adelardo, que va viure el partit del final de la Lliga al Camp Nou amb uns nervis «brutals, perquè la papereta era molt grossa», però ara veu les coses d'una altra manera: «Si l'equip torna a sortir amb les idees de Simeone, que els ha ficat fins al fons dels caps dels jugadors, el partit de Lisboa pot ser el més gran... El Madrid diuen que no arriba bé, però tots sabem què és i la gent que té. Nosaltres no arribem a aquesta altura, però en coratge, en força i a jugar com a equip sí».

Deures per fer

Per Ufarte, titular també aquella nit a Heysel, «la final està al 50%, com totes les finals», i ningú hauria de treure conclusions equivocades pel fet que el Madrid s'hagi deixat anar a la Lliga. És més, ell pensa que no va ser així. «Ningú es deixa portar. Les coses passen perquè passen, però ningú vol perdre ni empatar. Ara tots dos han de fer els deures. L'Atlètic té un equip molt conjuntat i el Madrid algunes individualitats que potser superen les de l'Atlètic», diu Ufarte, que no vol traçar paral·lelismes: «Aquell era un equip que anava molt bé al contraatac, una mica com aquest. Jo m'entenia de meravella amb Gárate, però no es poden fer comparacions començant per l'apartat físic. Ara van tots com motos. Només cal veure l'Atlètic i aquest és un dels aspectes en què també podem ser superiors al Reial Madrid. La manera com va reaccionar l'equip contra el Barça. Això ha sigut una alegria molt important per convèncer-se que no tenen per què aturar-se en la Lliga».

Gárate, assenyalat el 1974 per haver-se quedat estès a terra amb rampes mentre Schwarzenbeck llançava el xut de la seva vida, pensa que l'Atlètic arriba en la situació ideal. «Està amb la mentalització idònia, amb un lideratge sensacional de Simeone, que amb un equip semblant al de fa dos anys ha aconseguit ser campió de Lliga. Tot és important. L'estat anímic, per descomptat», diu l'històric davanter, a qui se li amunteguen els records d'una època «meravellosa» que els jugadors actuals poden superar.

«A Lisboa sortiran a donar-ho tot i més. Anímicament arriben pels núvols, i això és una cosa molt important, i la verdadera pressió és per al Reial Madrid, que si no guanya la décima viurà la temporada com un fracàs malgrat haver guanyat la Copa del Rei. Tot al contrari que nosaltres, encara que a ningú li passa pel cap perdre», explica Gárate, convençut que els detalls decidiran: «Que l'oportunitat que es presenti la fiques, un fora de joc que es xiula o no, una amonestació a un defensa que el deixa disminuït en la seva capacitat i fortalesa... La suma de totes aquestes coses et fan guanyar o perdre un partit. El que faci el primer gol té el 80% de possibilitats de guanyar, encara que a l'Atlètic no li va malament començar perdent, com pot testificar el Barça».

Diego Costa és, segons el seu parer, tan important per a l'Atlètic com Ronaldo per al Reial Madrid, «que si té un dia bo és imparable i a més té al costat altres individualitats que, si bades, també te'n poden armar una de grossa ». Amb tot, insisteix a dir que la força de l'Atlètic «resideix en el grup, en el bloc, en un sistema defensiu on la solidaritat és fonamental. En aquest aspecte sí que pot ser que tinguem avantatge, perquè defensivament el Madrid no el veig gaire fi».

El factor psicològic

Notícies relacionades

L'eterna creu de Miguel Reina

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Per Irureta, titular en l'1-1 de Brussel·les però absent per sanció en el partit de desempat, el factor psicològic està a favor de l'Atlètic, que arriba molt reforçat també en l'aspecte físic, malgrat el gran esforç realitzat al Camp Nou. «Tots dos jugaran a la contra, a la velocitat dels seus homes de dalt, i l'equip que encerti i sigui més compacte quan no tingui la pilota serà el que més opcions trobarà», assenyala Jabo, que troba punts de contacte entre aquell Atlètic i aquest: «Aleshores, igual com ara, vam arribar a la final sense haver perdut cap partit. Era un equip difícil de guanyar, de fer-li gol, i aquell esperit combatiu de llavors també el tenen ara. Pel que fa a caràcter som semblants, encara que Lorenzo no tenia res a veure amb Simeone. La samarreta era la que li donava la identificació».

Com a conjunt, l'Atlètic equilibra, si és que no supera, el valor de les figures milionàries del Reial Madrid, segons Irureta. «Però una final és una final i tots ens en recordem del que va passar en la del 2000 que van jugar el Reial Madrid i el València. L'equip valencianista era superfavorit davant un Madrid molt irregular a la Lliga, en què va acabar cinquè, i va caure golejat pels blancs, que van arreglar així una temporada que hauria pogut ser decebedora». Ho recorda molt bé perquè aquell any la Lliga va ser per al Deportivo i el dirigia ell, que també va portar l'equip gallec a guanyar la Copa del Rei del centenariazo al Bernabéu dos anys després.