La mort de l'home robat

Ara que està de moda parlar dels nens robats durant el franquisme, la mort d'Alfredo di Stéfano recorda a tots els barcelonistes que en aquella etapa hi va haver el sonat cas d'un adult que va passar pel mateix procés. Aquell robatori és l'única raó per la qual avui plora Madrid en lloc de fer-ho Barcelona, on la mort d'aquest avi de 88 anys es viu amb la mateixa pena -però no més- que la de qualsevol altra persona. Es reconeix la seva condició de gran futbolista, però no s'oblida ni l'atracament legal ni el fet que posés les cames i el cap al servei del Reial Madrid en una etapa en què aquest club era més antibarcelonista que mai, exceptuant, és clar, els anys actuals (Franco i Bernabéu junts eren, en això, una mica menys que Florentino).

És difícil d'entendre que, jugant tan bé, sent tan bo dominant la pilota i els seus espais, els barcelonistes que els agrada de veritat el futbol no aconseguissin mai estimar o admirar ni una mica Alfredo. Però és que, fins que ha arribat Cristiano Ronaldo exhibint la musculatura de la cama després de marcar algun dels seus gols, cap altre madridista havia encarnat com Di Stéfano la distància infinita que hi ha entre les dues sensibilitats d'unes ciutats a les quals només separen 505,5 km en línia recta, 627 per carretera o 659 en AVE. Hi ha l'assumpte del robatori. Però, a més, el seu caràcter xulesc va assumir millor que res i ningú l'altivesa desdenyosa del Madrid davant els altres en els anys en què es va passejar victoriós per Europa aplaudit per un general Franco que, gràcies al club blanc, va tenir per fi alguna cosa de què presumir al continent tot i formar part del feixisme vençut en els camps de batalla de la segona guerra mundial.

Del bàndol oposat

Notícies relacionades

Més que una 'saeta'

Dol mundial per Di Stéfano

El barcelonisme sempre va considerar Di Stéfano com algú del bàndol oposat. A més de no defensar la samarreta blaugrana, les que realment es va endossar van ser consecutivament les del Madrid i l'Español (quan com a club encara exhibia amb afany transcendentalista el seu amor a la lletra ñ). Però per als blaugranes, no deixar un espai al cor per apreciar-lo per la seva qualitat com a futbolista, a més de ser injust seria bastant ingenu. Encara que Alfredo hagi viscut tants anys de la seva condició de Madridista Professional, sempre va tenir, com tants col·legues d'abans i d'ara, un accentuat esperit mercenari. I li venia fins i tot d'abans de jugar al Millonarios de Bogotà, l'equip amb el nom que enganya menys sobre el que per a molts hi ha darrere del futbol. Si hagués arribat a jugar uns anys al Barça, potser hauria aspirat a morir com a prototip final de l'Esport i Ciutadania i dient-se Alfred.

A alguns catalans l'únic que els va agradar de Di Stéfano va ser que, ja molt gran, atret per la seva cuidadora, va voler tornar-se a casar. Com en el fallit fitxatge pel Barça, no l'hi van deixar fer. L'entorn es va imposar i van limitar els seus sentiments perquè seguís estimant únicament el Madrid, que per a això l'havien robat i per a això havien canviat la història que hauria pogut tenir i no va tenir el futbol al nostre país.