Jugar en temps difícils

Cada dia neix un dubte més al voltant d'aquest Barça, com si cada pilota llançada al travesser pels seus atacants tornés escopida al camp en forma de pregunta. En el futbol, el temps es compra amb victòries, però la màquina expenedora sembla que se'n rigui de Luis Enrique empassant-se-li les monedes. Ja han transcorregut les

setmanes necessàries perquè els impacients reclamin de l'entrenador alguna cosa més que una maqueta aproximada al disseny definitiu, però no prou mesos per exigir-li que hagi resolt tots els interrogants.

El club no hi ajuda gaire. El neonuñisme sociològic que va recobrar el poder el 2010 (Rosell, Bartomeu, Faus) ha desmantellat una gran part del que s'havia construït. Amb l'argument que calien noves respostes a les preguntes del futbol es va fer virar el transatlàntic. És sabut que un transatlàntic triga molt a virar i el seu moviment resulta imperceptible al principi fins que un dia es comprova que el rumb ja és un altre. Fa temps que el Barça ha girat de rumb. L'eufemisme utilitzat per justificarlo va ser que era un «joc previsible», encara que hi subjeia una cosa molt més profunda: el vaig matar perquè no era meu.

Com si els vents turbulents que fuetegen la llotja arribessin a la banqueta, Luis Enrique puja la muntanya cada setmana amb afany i tenacitat per acabar sovint a la casella de sortida amb més enigmes que el dia anterior. Davant dels dubtes, tots els ulls es giren a Xavi, l'únic que sembla saber les respostes. Això és molt més que un problema, i no per l'edat de Xavi sinó perquè a hores d'ara el capità hauria de ser el guardià de les essències i no el remei de tots els mals. Girar els ulls a Xavi cada vegada que es xoca contra un iceberg és el símbol d'aquella brúixola que dubta on és el nord.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Les bones notícies posseeixen caràcter individual. Un dia és Messi, un altre dia el porter, ahir va ser Luis Suárez. Els seus fantàstics moviments i reversos van solucionar, possiblement, el partit més pèssim del Barça en aquests últims temps. Mentre l'entrenador busca la nova identitat, la vulgaritat s'ha apoderat del col·lectiu, al qual només salven ràfegues d'un gran talent individual. Sens dubte coexisteixen moltes causes: hi ha jugadors que van ser i ara no són; hi ha innombrables llacunes tàctiques, potser fruit de la tensió, potser d'un treball que podria ser millorable; hi ha un ideari de joc encara per desxifrar i que ha de conviure amb una planificació de fitxatges farcida d'incoherències, i també hi ha nervis.

Dues victòries consecutives no temperen aquests nervis institucionals, ja que ni tan sols sembla que serveixin per guanyar temps. A la promesa d'una nova identitat encara no s'hi adverteixen els contorns. El qui va ser l'equip més reconeixible de tots sembla necessitat de firmar les victòries sense importar el preu, encomanat a l'alè de qualsevol dels seus genis, que van saltant d'iceberg en iceberg, esquivant esculls i resolent problemes mentre sagnen els ulls amb la posició cada vegada més endarrerida de Leo Messi.