Javier Fernández: «Les medalles són un premi i una càrrega»

Es fa el silenci. Milers d'ulls es posen sobre la seva figura. Sona la música i amb els primers acords d'El barber de Sevilla comença a desaparèixer la tensió. Durant uns minuts, és el centre del món. Amb cada moviment, amb cada gest de complicitat, arrenca visques i aplaudiments. Acaba rendit, però satisfet, i saluda el públic com si fos un gran tenor. Però no ho és. Javier Fernández (Madrid, 1991) és doble campió europeu i doble bronze mundialista de patinatge artístic.

Amb els seus èxits, Superjavi ha ajudat a treure aquesta disciplina de la clandestinitat en un país sense cap tradició com Espanya, però no es veu com «una figura», afirma al Liceu, marc de les fotos que il·lustren aquesta entrevista. El gran teatre va inaugurar aquesta temporada amb l'òpera bufa de Rossini, la mateixa que aquest jove madrileny va escollir per al seu nou programa lliure i que els aficionats podran veure en directe la setmana que ve al Fòrum, en la final del Grand Prix (de l'11 al 14). «¡Guau! Em sento com un divo», diu entre rialles, guarnit amb el vestuari que llueix sobre el gel i mirant a la platea des de l'escenari. No, no és cap divo, però en poc temps i amb molt treball s'ha convertit en una estrella.

-¿Com ha canviat la seva vida aquests tres últims anys, des que es va instal·lar a Toronto i van començar a arribar els èxits?

-Professionalment, he evolucionat molt i noto que la gent em mira diferent. També penso d'una altra manera. Quan comences a pujar a podis internacionals, en vols més i les expectatives que crees són més grans. No és el mateix anar a una competició i pensar «que passi el que hagi de passar», que dir «he d'intentar guanyar o quedar entre els tres millors». Tens una responsabilitat. Les medalles són un premi però també pedres que carregues en una motxilla.

-¿I a nivell personal?

-Segueixo sent el mateix, tinc els mateixos amics, faig les mateixes coses… Encara que sento que he crescut com a persona. He guanyat en confiança, sóc menys impetuós i més responsable. Quan estava a Madrid, era molt gandul. Ara ningú m'ha de dir que he de treballar, encara que estigui cansat i no em vingui de gust.

-¿I com porta el fenomen fan?

-Ha, ha. No sóc Pau Gasol ni Rafa Nadal, però de tant en tant em demanen un autògraf pel carrer, sobretot a Àsia. Si a Madrid o Barcelona em paren una vegada cada tres mesos, al Japó em reconeixen una vegada al dia perquè hi ha molta afició. Les competicions són una altra cosa, cada cop es veuen més banderes espanyoles, però tinc els peus a terra. Sé que una medalla més, encara que per a mi sigui una satisfacció, no canviarà gran cosa.

-Aquesta temporada ja n'ha sumat tres més, dues plates i un or. De totes les que ha guanyat, ¿amb quina es queda?

-Amb el primer or europeu, perquè va ser el primer pas bèstia en la meva carrera i tenia la meva família a Zagreb. No deixava de repetir-me: «Sóc campió d'Europa. De tot Europa». El meu cap no processava la informació i a vegades encara em costa. El segon or i els dos bronzes mundialistes també van ser importants perquè van suposar la consagració, però les medalles ja no són com abans per a la resta de la gent. Quan vaig aconseguir la primera en un Grand Prix, va ser una festa. Ara acabo de guanyar l'or a la Copa de Rússia i ningú s'ha tornat boig. La gent ja donava per fet que pujaria al podi.

-Com als Jocs de Sotxi, i no va poder ser. Es va quedar a menys de dos punts del bronze per repetir un salt. «Una bestiesa», segons les seves paraules.

 

-En un primer moment em va fer ràbia, però no hi vaig donar gaires voltes més perquè crec que en general vaig fer un bon paper. No em vaig ensorrar, ni deprimir, ni res per l'estil. Si miro enrere, n'estic satisfet. A més, el quart lloc m'ha donat un altre motiu per seguir fins a Pyeongchang 2018. No puc quedar-me en el passat, m'he de centrar en el present i el futur. Sóc humà, vaig cometre un error i he de viure amb això.

-¿També va ser un error les declaracions que va fer sobre els gais dies abans de la inauguració? «Millor que els homosexuals es tallin una mica aquests dies i després que segueixin amb la seva vida», va publicar un diari.

 

-Va ser un malentès. O potser jo no em vaig saber explicar. No vull donar la culpa a ningú, però tampoc és just que carregui jo amb ella. Només vaig voler dir que quan viatges a un país has d'intentar respectar els seus costums i les seves lleis, encara que no estiguis d'acord amb elles. El meu entrenador és gai, treballo cada dia amb gais i tinc amics gais, ¿com he de tenir res en contra seva?

-Hi ha qui va demanar que renunciés a ser abanderat de l'equip espanyol.

 

-Quan vaig saber el que es deia, no es pot ni imaginar la plorera. Va ser una bomba emocional, però portar la bandera del teu país en uns Jocs és un moment molt especial, i no me'l volia perdre. Vaig demanar perdó per si havia ofès algú, però ¿per què havia de renunciar a un honor que m'havien atorgat per l'esforç del dia a dia en entrenaments i competicions?

-¿Què li va dir el seu entrenador, Brian Orser [plata a Sarajevo i Calgary] ?

-Que un quart lloc era increïble. Brian sempre hi és, en els bons moments i en els dolents. M'ha ensenyat moltíssimes coses i m'ha facilitat tot el que necessitava per estar a dalt de tot. És com el meu pare al Canadà. Tenim una relació molt estreta i això es nota en els resultats. Els èxits són meitat meus i meitat seus.

-La relació és tan bona que aquesta temporada patina amb una samarreta  que va ser del seu entrenador.

-Sí, en el programa curt. La va fer servir en unes exhibicions als 80 i me la va cedir perquè vam veure que lligava amb Black Betty, que és un rock dels nord-americans Ram Jam. Res a veure amb El barber de Sevilla. Són dos programes oposats, però és bo que els jutges vegin que em puc adaptar a qualsevol estil. Tots dos tenen molt potencial, però cal seguir polint-los, sobretot el llarg. Gairebé no tinc descans i necessito moments per parar, encara que sigui només un segon, i agafar aire. A Barcelona veurem el resultat d'hores i hores de treball.

-Amb tant d'entrenament, ¿li queda temps per divertir-se?

-Alguna cosa queda. M'encanta jugar amb la PlayStation, anar al cine, sortir amb els amics, quedar amb la meva nòvia…

 

-Per cert, acaba d'anunciar via Instagram la seva relació amb la japonesa Miki Ando, que va ser campiona mundial el 2007 i el 2011.

-Ho vam estar parlant i ho vam creure convenient perquè estar amagant-nos de la gent, sobretot al Japó, on ella és molt coneguda, no ens agradava. Ho vam voler dir amb naturalitat, sobretot per a la gent que ens segueix. Per a mi és un gran suport perquè sap com és aquest món i no he d'explicar-li res. La vida d'un patinador és molt curta i aquesta connexió és molt important.

Notícies relacionades

«La final pot aplanar el camí cap als Jocs»

Promeses del gel

-Ella viu al Japó, vostè al Canadà. ¿Ha pensat a fer les maletes?

-No, de moment em quedo a Toronto. Em tracten molt bé i cada dia aprenc més. A més, ens veiem molt tot i viure a tants quilòmetres de distància. En el futur m'agradaria tornar a Espanya i dedicar-me a entrenar, però encara és aviat per pensar a penjar els patins.