La salut de l'Osasuna no era tan bona

Diria que va ser el 1980. Jo llavors vivia a Barcelona i voltava per les redaccions de diaris condemnats a un final més immediat del desitjat. Concretament, en aquella data m'ocupava de la informació local a Diario de Barcelona. Devia ser el mes de juny, i la calor començava a ser sufocant. A la Lliga de futbol es disputaven els últims partits, i l'ascens a Primera Divisió encara no estava decidit, però un candidat ferm era l'Osasuna, que es jugava a Múrcia les seves opcions de tornar a la màxima categoria. Al pis del carrer d'Amigó em debatia entre escoltar la ràdio i apagar-la… per tornar-la a encendre i tenir notícies de La Condomina. Com que feia calor, vaig voler contribuir al triomf del meu equip amb una espècie de promesa, un sacrifici, i se'm va acudir posar-me l'abric, una gorra amb els colors de l'equip, l'obligada bufanda i guants: així patiria per la causa. Aleshores, el locutor va narrar un avanç perillós del Múrcia i gairebé de manera immediata va cantar: Goooooooolllllllll... -ja està, vaig pensar, s'ha acabat- ...de l'Osasuuuuunaaaa. Va ser increïble. Quedava una bona estona de partit: vaig afegir un jersei a la vestimenta, em vaig apujar les solapes de l'abric i, suant la cansalada, vaig decidir que el meu look hivernal havia donat resultat, així que em vaig mantenir ben abrigat fins al final, fins que el quadro vermell va conquistar el dret a tornar a ser un equip de Primera.

L'Osasuna també és -tant de bo ho continuï sent- més que un club. Tots podrien parodiar la frase al·lusiva en origen al FC Barcelona i dir el mateix sent seguidors de qualsevol dels equips, però jo defensaré les meves raons per copiar els blaugranes. Els que saben de la singularitat sociopolítica i geogràfica de Navarra coneixen perfectament aquest petit món ple de contrastos: del desert de Bardenas al verd de Baztan, de l'accent de la riba del sud a l'eusquera del nord. Atomització política, postures irreconciliables… Tot això és un fet. I enmig d'aquest puré, moltes vegades indigest, una vàlvula d'escapament capaç d'unir, no de separar: l'Osasuna. La petita Navarra es representa cada dia de partit a l'estadi del Sadar, punt irrebatible de convivència.

Sentiments traïts

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

I ara, això. L'Osasuna està qüestionat, enredat en possibles falsejaments de partits, ficat en desaparicions inexplicables de diners, com un trist colofó a uns anys de nefastes gestions de vividors, els sentiments dels quals mai van calibrar la veritat d'aquest més que un club. Decepció. La decepció és un sentiment tan il·limitat que podríem viure amb ell tota la vida i encara ens sobraria capacitat per acollir-lo en noves descàrregues. Després d'observar un país sumit en la corrupció, quan creus que res et podrà sorprendre, donen un cop brutal contra les teves passions esportives.

El club que ens va enlluernar amb el seu planter, aquella davantera d'Echeverría, Iriguíbel i Martín, capaç de doblegar els poderosos, aquell sentiment dels diumenges que ens alimentava els dilluns, aquell orgull d'explicar la traducció de l'únic equip de Primera amb nom basc (Osasuna: la salut, en eusquera), aquella afició desplaçada als anys 80 a gairebé tots els estadis amb les seves banderes blaves i vermelles… Tot això s'escapa pel canal de la falta d'escrúpols. Els que no tenen vergonya se'n foten dels sentiments dels altres, siguin quins siguin, i així ens va, tant en la política com en l'economia o l'esport. Quin fàstic.