En breu, una mala setmana

Fa un parell de dies mantenia una conversa telemàtica amb un altre periquito, una d'aquelles converses escrites plenes de signes d'admiració i, sovint, carregat de dibuixos per explicar un to i una intenció que el text fred no transmet, posant cada frase en risc de ser malinterpretada. Vaig afirmar en un dels meus missatges que vivíem, com a espanyolistes, una mala setmana (en això no hi havia possible interpretació errònia, i no vaig necessitar suport icònic). Ho deia perquè acabava de conèixer les esquitxades a Sergio García de l'escàndol de l'Osasuna, i m'havia sobresaltat. No teníem final de Copa i a sobre el ventilador dels expresidents osasunistes ens tocava de biaix, i no tacava un futbolista qualsevol, sinó la nineta dels ulls de l'afició, el gran capità. Encara que les hores que havien de venir allunyessin el risc d'implicació de Sergio, era certament una mala setmana, i només podia salvar-la un bon resultat diumenge. La Reial Societat d'aquest any es prestava a confiar-hi, i en els bons dies del mes de gener era el tipus de partits que aquell Espanyol en ratxa hauria resolt a favor.

Va començar el partit i vaig creure que acabaria passant, que els periquitos guanyarien la Reial; va sortir l'equip amb bona marxa, com per evidenciar que no estava afectat pel disgust de la Copa, i Sergio corria i es movia amb la seguretat habitual, com si lluís al pit el comunicat oficial en el qual va negar tota implicació en actes delictius. Faltava encert en el moment de la rematada, però l'Espanyol dominava el matx i obligava els bascos a jugar al contraatac en el seu propi camp; vaig somiar que en caurien més d'un.

Però va arribar el despropòsit de Kiko Casilla, i tota la carcassa de seguretat es va ensorrar i va deixar pas a una desorientació tan immediata que únicament es pot explicar perquè la solidesa del principi no ho era de debò, sinó una ficció, un autoengany, una fugida cap endavant a l'espera que una jugada amb encert posés les coses coll avall abans que aflorés el desànim comprensible després d'una mala setmana.

No va arribar la jugada salvadora, i sí en canvi l'error del gol de la Reial, que va acabar sent molt més decisiu del que era previsible, precisament perquè va ser un fort cop en un ànim fràgil, amb prou feines sostingut de manera voluntariosa, amb professionalitat lloable però al capdavall insuficient.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Per descomptat, molt més immediat que la baixada moral dels jugadors de l'Espanyol va ser l'esclat de la xarxa social crucificant el porter, portat a l'altar de sacrificis virtual de Twitter per entusiastes de la indignació. De sobte, el crac deixava de ser-ho i de sota dels teclats i les pantalles tàctils apareixien records mil de suposats errors antics per desallotjar Kiko de tots els trons.

Sense temps per reflexionar, s'extrapolava la badada fatal per dinamitar, gairebé, una carrera sencera. Quina pressa per tuitejar, quines ganes de deixar empremta en tot debat, d'airejar cabreig sense un instant per reflexionar. ¿De debò que el porter es mereix la condemna global per l'error puntual, per més greu que hagi sigut? Vinga home (aquí no hi fa falta emoticona).