MOTOCICLISME 3 EL GRAN PREMI DE CATALUNYA
Aleix Espargaró intimida els 'magnífics' al seu jardí
El pilot de Granollers protagonitza la millor volta al circuit amb què somiava
Ningú li ha regalat res. Mai ha demanat res. És dels que pensen: «A mi que no em donin, que em posin on n'hi ha». I si el posen en un bon equip i li milloren la moto, ell, que és boníssim, que és veloç, que treballa tant o més que els que guanyen, aviat obtindrà els resultats que, durant 166 grans premis (23 en 125cc, 44 en 250cc, 17 en Moto2 i 82 en MotoGP), se li van escapar entre els dits.
Aleix Espargaró és tan gran, tan immens, tan capaç, que fins i tot té la competència a casa, en el seu germà Pol, acaparador de mirades perquè ell, Polyccio, sí que sap què és guanyar. «Quan anàvem al col·le i sentíem com bramaven les motos al Circuit, tots dos dèiem que algun dia hi correríem», no para de donar avisos als magnífics. I un dia, segur, ja ho veuran, vindrà el llop i els deixarà marcades les dents a la granota.
És, amb diferència, el noi més sincer del pàdoc. No és que els altres enganyin, és que l'Aleix no menteix mai. No ho necessita. Mirin, mirin. Fa la millor volta del dia a cavall de la seva Suzuki (1.41.158 segons), equipada ja amb un motor més competitiu («bé, tampoc ens passem, he guanyat tres quilòmetres per hora de velocitat punta»), deixant Marc Márquez a 0.285 segons i el seu company d'Honda, Dani Pedrosa, a més de mig segon. I a algú se li acut insinuar que pot guanyar. «D'acord, d'acord, que som divendres, que és només una volta, que he posat la goma supertova que els altres no poden utilitzar i que falta tot un dia d'entrenaments encara», matisa.
NOMÉS VIU PER DIUMENGE / Un altre hauria tret pit. El germà gran dels Espargaró, que somriu a Randy Mamola i Kevin Schwantz, dos mites, quan passen pel seu costat, es limita a mostrar la seva felicitat. «La meva gent, la meva afició, els nois del meu poble, l'afició catalana i, sobretot, el meu equip, la meva fàbrica, que no para de treballar perquè la nostra moto millori, han tingut una gran alegria». I explica que, ara, el que toca és no abaixar la guàrdia i perseverar en aquesta direcció «perquè divendres no serveix i dissabte tampoc. És diumenge quan s'ha de ser el millor. I, jo, senyors, encara no he pogut ser amb ells, amb els millors, buscant la victòria. Així que, sí, sí, he fet una volta de cine, però el somni no és el podi, la il·lusió, per al que treballem, és per guanyar els millors, que són molt, molt, bons. Però en això estem».
MASSA GRAN / I aquells tan bons comencen a témer-lo encara que, lògicament, són els primers que saben que a una volta, encara que la Suzuki corri 8 km/h menys que l'Honda, Aleix pot fer-los por, intimidar-los. Però 25 girs al Circuit, 118 quilòmetres a una mitjana de 166 km/h i 325 revolts a un pam de terra, és una altra cosa. Res de tot això espanta el gran dels Espargaró, el gran Aleix. «El xassís de la Suzuki és el millor, el nostre motor va millorant, jo em sento còmode al damunt de la moto, ¿què ens falta? Una cosa difícil de posar-hi remei», explica 12 mil·lèsimes de segon abans d'afegir: «Millorar l'aerodinàmica, però, encara que he perdut tres quilos més, segueixo fent 1.80 i no puc tallar-me les cames; ho sento, vull guanyar, però no a costa de tallar-me les cames».
Notícies relacionades«Ha treballat molt, molt, i es mereix una recompensa», diu d'ell Jorge Lorenzo (Yamaha), l'home que ha aconseguit tres victòries seguides.
Alguna cosa deu tenir l'aigua quan la beneeixen. Beneïda velocitat.
