Un triatló que agrada

Al capdavant, Mario Mola, el vencedor, corria (en bici o a peu) en la soledat de les primeres hores del matí, amb menys calor, de públic i de temperatura, que, per exemple, Julián Hurtado, expert maratonià, 49 anys, que debutava al Triatló de Barcelona, en la disciplina d'esprint, més curta i més intensa que l'olímpica, però que va agradar igual i va captivar, en l'hora de l'aperitiu i el bany a la platja, turistes i barcelonins que es van trobar als territoris de la Vila Olímpica per on va transcórrer bona part de la prova.

A Mónica Valenzuela (classificada a mitja taula) no li va importar gaire el temps de Carol Routier, la guanyadora femenina i nòvia de Mario Mola. Tot va quedar en parella. I la Mónica, mentrestant, s'havia apuntat al triatló barceloní per disfrutar de l'espectacle, per sentir-se esportista i per comprovar que l'esforç i els entrenaments amb els seus companys del Polo no havien caigut en via morta. «Quan he arribat a meta només he pensat una cosa: he de córrer un altre triatló». Perquè ella debutava, gairebé sense experiència, sobretot en la prova de ciclisme, on és millor pedalejar en solitari que en grup, perquè si no es controla la bici, mantenir-se en el pilot i no perdre la roda és un ofici d'allò més complicat i que mereix hores d'entrenament.

Però la Mónica va llogar una bici de carboni, de les bones, amb la qual ja s'havia entrenat, i es va llançar sense por a enfrontar-se als 20 quilòmetres de què constava la prova de ciclisme. I, molt més acostumada a l'impacte de les vambes amb l'asfalt, va esperar i va desitjar que l'atletisme, o més ben dit el running, com ja se'n diu, substituís la tortura sobre la bicicleta. Va arribar feliç a meta. I recordant-se dels seus dos fills, de 2 i 5 anys.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Pel que fa al públic, allò que se'n diu públic, no hi va haver la multitud que va desbordar les previsions en l'última marató, entre altres motius perquè el triatló barceloní no es va desplaçar al centre de la ciutat. «Quan anaves en bici, o corrent paral·lel al mar, t'adonaves que la gent que ens mirava eren principalment banyistes que anaven cap a la platja», va explicar Hurtado. I molts familiars -ell mateix va ser rebut a la meta per la seva filla-. Fins al punt que bona part dels participants agafaven els seus fills petits per recórrer amb ells l'alfombra blava que conduïa cap a  l'arc de la meta.

L'embolic de les transicions

Els més experts, Mola, al capdavant, practiquen i fan de les transicions una autèntica carrera per veure qui va més ràpid, gairebé com canviar pneumàtics en les carreres de Fórmula 1. Els debutants, els més inexperts, ni es treuen les vambes sense deixar-les anar dels pedals automàtics poc abans de baixar-se de la bici, ni s'acceleren a l'hora de desprendre's del vestit de neoprè per transformar-se de nedadors a ciclistes. Es prenen el seu temps, es posen els mitjons, s'ajusten el casc, un respir, fan un glop de l'ampolla i es llancen a la pista ciclista (a l'hora més popular, al final del triatló, alguns participants anaven fins i tot amb bicis de passeig) per disfrutar dels paisatges barcelonins. Van acabar gairebé 3.000 amb una frase al cap, tal qual, el triatló de Barcelona agrada. I força.