Superagonia

Era la Supercopa de Messi, i Pedro s'hi va acabar ficant de manera superlativa, com sempre han sigut les seves irrupcions en el primer equip des que Guardiola el va rescatar de Tercera. Especialista a marcar en totes les finals, ahir a la nit ho va fer de nou quan l'equip estava ofegat i a Messi ja no li quedava gasolina.

Però mentre l'argentí va tenir combustible, va evidenciar el que tothom sap. No hi ha cap altre jugador com ell, pel que fa i pel que influeix en l'equip. No només ahir, sinó en cada partit des d'aquell Gamper de fa 10 anys en què va meravellar la Juve de Capello, primer, i després l'Univers. A Tbilisi no hi era tota la humanitat, impossible perquè al Dinamo Arena només hi caben 54.000 persones, però la gent que hi va anar sabia què venia a fer: jugaven Messi i dos equips.

UNA ASSEGURANÇA DE VIDA

Per això l'argentí ja va ser aclamat al sortir la seva cara al videomarcador i igualment va ressonar el seu nom quan es va posar davant la pilota per executar la primera falta. I Leo no els va fallar. Com ho podia fer si mai (o gairebé) ho fa. I menys en una final, amb el cap ficat en el repte del sextet i la cinquena Pilota d'Or a punt per recollir-la al gener (com deu haver maleït Ronaldo l'udol que va llançar a la gala de la FIFA i el repte que li va llançar a la cara descarat).

Potser agraït a la devoció messiànica de l'afició georgiana, Leo va voler regalar-li un altre golàs. Aquesta vegada la pilota va quedar una mica més lluny, però el xut, més fort, va acabar entrant de nou per a desesperació de Beto. El Dinamo Arena ho va agrair fent l'onada, vaja, com si fos el Camp Nou. I ho va semblar gairebé tot el partit, ja al saltar l'equip blaugrana al terreny de joc i també  abans que rodés la pilota amb crits de «Barça, Barça, Barça». Només després de la gesta sevillista d'igualar el 4-1 la grada va agrair l'entrega amb un «Sevilla, Sevilla».

Però va durar poc. Va ser tornar Leo a tenir la possibilitat de marcar de falta, en l'últim minut, i començar a sorgir el crit de «Messi, Messi». I no la va clavar per centímetres, arribant fins i tot la pilota a tocar l'escaire.

POQUES ESTELADES

Hi va haver un altre crit que també va recordar el Camp Nou. «In-inde-independèncià» va sonar tímidament al minut 17 i 14 segons del primer temps, deixant clar que els culers desplaçats eren, més que pocs, poquíssims. D'aquí la irrupció testimonial de banderes independentistes, a penes dues o tres, acompanyades amb ensenyes de l'Iraq, turques, una de brasilera i una altra del Kurdistan (a franges vermella, blanca i verda, amb un sol groc al centre). Pertanyia a un grup de culers kurds de l'Iraq que no només es delecten per Messi i l'equip de Luis Enrique sinó que també aplaudeixen el procés sobiranista a Catalunya. És el que té aquest club universal, català i catalanista.

Va ser la Supercopa de Leo, de Pedro i també d'Iniesta. No hi havia millor manera d'estrenar capitania que aixecant una copa, com havia desitjat Alves. I Andrés es va estrenar en aquesta faceta. Veterà i llest com és, no va cometre l'error de Xavi a la Champions, que es va quedar darrere i va acabar engolit pels seus companys sense que se'l veiés. A Iniesta se'l va veure, amb el trofeu ben amunt, igualant els 25 títols de Xavi, i una immensa cara de felicitat. Allà, a la llotja d'honor, reien tots, però feia molt poc que les cares eren de patiment, esgotament i una enorme agonia.

Notícies relacionades

L'última obra de Pedro

Iniesta alça la primera copa com a capità en un dia de fites

És el que va portar al Barça la reacció d'un immens Sevilla, que ho va fer tot per acabar amb el malefici que pesa sobre el seu entrenador, que segueix sense poder guanyar la seva bèstia negra i el geni infal·lible que el turmenta. Va estar més a prop que mai, però Unai Emery va acabar sucumbint de nou davant els blaugranes (20 partits, 14 derrotes, 6 empats) i a la màgia infinita de Messi (24 gols ha marcat l'astre a l'equip andalús en 24 partits). Gairebé res.

LUIS ENRIQUE, QUATRE DE QUATRE

En canvi Luis Enrique sembla certificar que té una flor similar a la de Cruyff i Guardiola. Suma ja quatre títols de quatre, per més que ahir a la nit hagués de veure molt complicat això de segellar el sextet. Tancada la Supercopa d'Europa, i sense descans, espera l'Athletic a San Mamés, divendres que ve. L'equip arriba avui de matinada d'un llarg viatge i fos físicament, però l'exigència demana guanyar també la Supercopa d'Espanya. I després el Mundial de clubs. Seria impossible sense Messi. La sort és que juga al Barça.